No sé pas com veuria el panorama polític d'aquests dies qualsevol observador que aterrés entre nosaltres sense gaire informació prèvia. Una vegada més, se'ns fan curtes les paraules, i el castellanisme «esperpent» ja sembla gastat i insuls per descriure això que passa... Tot sembla girar al voltant d'un president de la Generalitat gairebé quixotesc que va ser il·legítimament desposseït del seu càrrec i que, davant l'amenaça d'unes acusacions fiscals absurdes, va optar per anar-se'n a viure a l'estranger. Instal·lat a Brussel·les, té una capacitat de ressonància infinitament superior que la que tindria des del Palau de la plaça de Sant Jaume i està aconseguint que la premsa internacional en parli tot sovint i que l'Estat espanyol, que li té una malícia visceral, vagi literalment de corcoll. Aquí és on arriba l'esperpent: la policia nacional inspecciona les clavegueres del parc de la Ciutadella, no fos cas que Carles Puigdemont s'esmunyís per alguns d'aquells conductes i aconseguís fer-se present a la sessió d'investidura.

Mentrestant, pel camí continuen produint-se anomalies de tot signe que correm el risc de considerar normals. ¿Per què un president del Parlament s'ha de pagar un viatge a Bèlgica de la seva butxaca, si l'objecte d'aquest viatge és entrevistar-se amb el candidat únic a la investidura? Segur que Roger Torrent ho fa per estalviar-se d'obrir un altre flanc de discussions amargues, però la seva decisió revela l'absurd d'aquesta situació. ¿I com és que un president del Parlament no pot reunir-se amb qui vulgui en una delegació de la Generalitat a Brussel·les? Més encara: ¿com és que no s'hi pot reunir amb el candidat a la presidència de la Generalitat i amb diputats catalans electes? Una altra arbitrarietat que no s'aguanta per enlloc...

Mentrestant, el govern central ens entreté, també, amb escorcolls domiciliaris que no tenen cap altre sentit que crear una notícia cridanera per mirar d'esmorteir el soroll eixordador del que anem sabent sobre la corrupció del PP al País Valencià. Una corrupció de la qual, una vegada més, Mariano Rajoy no sabia absolutament res, segons declara. I és que, si l'haguéssim de creure, ho ignora tot dels famosos sobres que anaven al seu nom i de la corrupció del partit que presideix -i que afecta una multitud de persones que depenien d'ell-, però tot plegat és una mentida tan evident que ja no enganya ningú. Els fronts oberts se li multipliquen per totes bandes, i encara sort que Ciudadanos i el PSOE, en un paper que també fa enrojolar de vergonya, li presten un ajut impagable bloquejant certes comissions d'investigació en el Congrés i en el Senat. És clar que no se sap de què podrien servir, aquestes comissions, quan fa tan pocs dies que hem viscut una compareixença com la que va fer l'inefable ministre Zodio parlant de les garrotades de l'1 d'octubre...

Corrupció i investidura a la Generalitat, dos embolics de considerable envergadura que farien al·lucinar aquell hipotètic visitant foraster de què parlava al principi. Un foraster que també se sorprendria del misteri que envolta el paper final que acabarà jugant Puigdemont en el ple de dimarts vinent. El govern central, la caverna madrilenya i els sectors unionistes i equidistants no paren de reclamar-li que renunciï a la seva acta de diputat -ell, que encapçala l'única llista amb opcions reals per accedir a la presidència- i accepti un exili permanent a Brussel·les. Ho fan en benefici d'una hipotètica «normalitat» d'una autonomia intervinguda i contínuament amenaçada...

Mentrestant, els electors del dia 21 de desembre estem expectants per saber quin serà el proper pas del president i candidat legítim. Fet i fet, cal convenir que allò que se'n diu normal, normal, no ho és, el nostre panorama...