Estem immersos en el pitjor dels escenaris imaginats i lluny de canvis radicals per normalitzar la situació, es van buscant subterfugis, per intentar muntatges mai vistos, en cap altre país del món, ni al llarg de tota la història. Els protagonistes no sembla que s'adonin dels greus danys que provoca no tenir govern efectiu. M'explico.
Gairebé fa cinc anys que tenim governs provisionals, en el sentit que han posat al davant la dedicació al procés, en comptes de la tasca diària. Tenir una administració essencial, amb els principals caps dedicats a d'altres coses, suposa un deteriorament brutal en la presa de decisions quotidianes. Qui cregui que els tècnics poden fer funcionar una administració, s'equivoca, perquè cada dia cal prendre decisions «polítiques», molt diferents de les «tècniques».
I el deteriorament de determinats àmbits de l'administració és més que preocupant. Per falta d'espai, parlaré de dos d'especialment crítics i rellevants: Sanitat i Serveis Socials. Per raons del càrrec d'alcalde, faig un seguiment d'una desena de persones del poble i de fora que tenen diferents malalties, i veig amb estupor el viacrucis de concertació de visites, analítiques, entrades i sortides d'hospital, anul·lacions d'intervencions quirúrgiques, ajornament de visites a especialistes, contradiccions entre centres hospitalaris...
Parlem de sanitat, parlem de salut, parlem de l'aspecte principal d'una persona, d'una família, i de tot el seu entorn. Estem passant d'un àmbit elogiat i model d'eficàcia en el passat a una realitat completament diferent, ara com ara. Estem deteriorant el principal punt de l'estat del benestar. Paguem per un servei que no és el que mereixem. I estic convençut que tots els estimats lectors podrien aportar exemples de situacions inacceptables que viuen persones properes.
Si anem a l'àmbit de Serveis Socials el panorama és tan preocupant com l'anterior. Amb un afegit que l'empitjora, quan es tracta de persones grans, amb pocs recursos, i a vegades, amb poca família que els faci costat. Llistes d'espera immenses per entrar en residències i centres de dia, amb poques places concertades, congelades des de fa anys, en espera de temps o decisions millors.
Quant a la dependència, mesos i mesos d'espera per aconseguir avaluacions, i mesos d'espera per començar a cobrar les prestacions. Ni és just, ni és acceptable.
La resignació no pot ser la solució, i cal emprendre accions intenses per canviar el panorama. El primer és tenir govern, i cadascú pot fer l'esforç de reclamar al partit que tingui més proper l'exigència de posar fi a una paràlisi que deteriora l'estat del país. No es pot somiar en reptes inassolibles quan tenim el dia a dia en situació crítica. I és que als dos àmbits aquí exposats n'hi podríem afegir uns quants més d'importants que no troben solució simplement perquè no hi ha qui se n'ocupi.
Podria afegir-hi la situació que es viu en l'àmbit municipal. Ho deixaré per a un altre dia, però viure sense govern provoca, pel que fa a la creació de llocs de treball, una pèrdua d'oportunitats immenses, precisament el bé més preuat per poder mantenir l'estat del benestar.
S'han fet unes eleccions amb uns resultats concrets, toca als elegits formar govern, sense dilacions ni recerca d'objectius impossibles. La falta de govern passa factura negativa cada dia que passa.
