Tots coneixem algú que sap d'algú altre que té un germà que cultiva un parell de plantes a casa dissimulades entre els geranis de l'àvia, que potser les rega sense saber-ne res. La dona s'ha fet gran i ni li passarà pel cap que aquells tronxos del nét, amb fulles verdoses que no floreixen, siguin alguna cosa prohibida. El noi n'hi posarà una tercera en descobrir que a més del consum propi ho pot vendre als col·legues. I després als amics dels amics. Fins i tot un d'aquests es converteix en venedor en un altre barri. Pas a pas, de forma innocent i aparentment asèptica, aconsegueixen fer més diners que el seu germà fent totes les hores rere la barra d'un bar. Fa temps, tota aquesta teòrica poca transcendència derivava en una plantada en un lloc perdut enmig d'un bosc o en un camp de cereal vora un poble. Amb èxit dispers. Però ara ha evolucionat cap a una activitat expansiva.

El perfil del cultivador de marihuana ha evolucionat. Com en altres llocs, al Berguedà, al Bages, van apareixent de forma regular casos detectats per la policia i això ens permet saber-ne els seus formats. Tot acaba en històries de lladres i policies, detencions, secrets de sumari i els implicats portats davant del jutge. Ara acostumen a ser un empresari que passa dificultats en el seu negoci legal i li sembla que posarà els deutes a zero, o un espavilat que creu haver trobat la forma d'enriquir-se ràpidament fins a convergir amb les màfies que sempre hi ha en qualsevol activitat il·lícita, siguin les drogues, la prostitució o el que sigui. Atrau tota mena de pinxos i aprofitats de la societat. Procuren ser discrets i mostrar una aparença el més normal possible. Punxen l'electricitat per evitar pagar-la i de passada no despertar les sospites per un consum de llum desmesurat en un domicili particular. Fins que algun investigador els detecta o un competidor els traeix per quedar-se el seu mercat. Dies enrere es van fer detencions a Callús i Balsareny, el mes passat a Cercs, temps enrere a Avià. Hi ha cases llogades que són una plantació a cobert en la seva totalitat. Són xalets que des de fora no mostren cap senyal però les habitacions són uns hivernacles per al conreu massiu. O bé alguna nau industrial de dimensió mitjana convertida en un mar de verdor amb temperatura controlada i llum contínua per accelerar-ne el creixement i l'expansió. I s'acaben confiscant 600 plantes, 1.500 torretes, paquets d'herba a punt per ser venuda. Material que queda dipositat en alguna habitació gran d'una comissaria. De fet, els agents de Manresa es queixen de la fortor que han de suportar en els seus llocs de treball. Tot ha superat qualsevol previsió. No exagero gens quan afirmo que les plantacions de cànnabis s'escampen pertot arreu. Als que agrada col·locar-se, s'amaguen i es bar-regen amb personatges sense escrúpols que van al darrere dels increïbles guanys d'una activitat restringida com aquesta. És el negoci invisible, que no noten ni els veïns i passa desapercebut als entorns on estan inserits.

En paral·lel, la postmodernitat ens ha portat a combinar aquesta pràctica castigada pel Codi Penal amb els que la consideren poc nociva per a la salut i beneficiosa per al seu ànim. Amb cobertura legal, existeixen uns locals cannàbics poc coneguts més enllà dels que perta-nyen a aquest ambient. Són una vintena, operen amb gran discreció, sense cap senyal exterior. Tenen aquell ambient carregat dels Coffe Shops holandesos però de portes cap endins. Els productors acaben a la presó mentre els que en volen consumir legalment tenen on fer-ho. Les lleis sempre van a ritme diferent de la societat, tot i que en aquesta ocasió saber qui va al davant de l'altre és molt més que opinable.