L'Ajuntament de Barcelona ha endegat aquesta setmana una declaració institucional que, en síntesi, diu el següent: expressa el seu rebuig a la presó preventiva dels independentistes que estan engarjolats; considera que la presó preventiva dificulta la normalització de la situació política a Catalunya; expressa el seu suport a les famílies dels presos; i considera l'allunyament penitenciari un càstig social «que pot vulnerar els drets reconeguts pel Dret Internacional i atemptar contra els drets humans», de manera que sol·licita que, mentre no es produeixi l'excarceració i per simples raons d'humanitat, els presos siguin traslladats a centres penitenciaris catalans.
Aquesta declaració, com es pot veure, no demana la independència de Catalunya, i ni tan sols la llibertat sense càrrecs dels quatre presos polítics. No es mou en l'àmbit pròpiament polític, sinó que invoca estrictament raons de dret elemental i d'humanitat. I, en conseqüència, ha pogut ser proposada per grups no sobiranistes de l'Ajuntament, com per exemple Barcelona en Comú, el grup en el govern que ha promogut la declaració i que, com és sabut, es mou en un ter-reny que es considera d'exquisida equidistància.
Doncs bé: el PP, Ciudadanos i el PSC, és a dir, el bloc de l'article 155, no s'han volgut adherir a la declaració institucional, ni tan sols parcialment en algun dels seus quatre apartats. Una vegada més, hem de dir que no ens sorprèn gens la presa de posició dels dos primers, que són els més bel·ligerants en la qüestió política que ara ens ocupa. Però resulta que els socialistes catalans tampoc no hi han aportat la seva signatura: la conclusió, doncs, és que el PSC considera una mesura justa i adequada que els engarjolats continuïn en presó i no troba pertinent demanar que els presos vinguin a centres penitenciaris de Catalunya. Dit d'una altra manera: li sembla bé que, entre altres coses, els advocats, els familiars i els amics dels empresonats hagin de fer sis-cents quilòmetres cada vegada per anar-los a veure a dos indrets remots de la Castella profunda.
Voldria insistir que la declaració de l'Ajuntament no entra en el cor del problema polític gravíssim que tenim entre mans. Simplement, es mou en el terreny que guarda relació amb les raons humanitàries i els drets elementals de les persones, siguin les directament afectades, siguin els seus familiars. I ni tan sols així, els grups del bloc del 155 consideren oportú reclamar alguna mesura que temperi el sofriment dels afectats. Per la banda del PSC, potser els seus responsables, que estan encara terriblement indignats perquè Ada Colau els va fer fora del govern municipal, deuen pensar que demanar qualsevol disposició humanitària els faria aparèixer davant els ulls de l'opinió pública espa-nyola com a sospitosos de connivència amb l'independentisme o com a poc entusiastes amb les mesures que govern central, policies i jutges van adoptant en defensa de la sagrada unitat de la pàtria.
M'abstinc d'aprofundir en el que representa una actitud com aquesta, que sí que voldria qualificar tanmateix de miserable. Al cap i a la fi, si ho pensem bé, entre les moltes coses que hem hagut de veure en els darrers temps en el terreny de les garanties democràtiques i del respecte a l'estat de dret, aquest fet que comentem no és sinó una peça més, una altra, en la davallada contínua del sistema polític en què ens trobem implicats i en la ignomínia d'alguns dels seus protagonistes polítics.
