La cantant i es veu que literata Marta Sánchez ha posat una lletra a l'himne espanyol, i la iniciativa ha rebut l'aplaudiment, entre d'altres, de Mariano Rajoy i d'Albert Rivera. Estéban González Pons fins i tot ha proposat que la canti el públic assistent a la final de la Copa del Rei de futbol, un esdeveniment que s'ha caracteritzat sovint pels xiulets tant a l'himne com al monarca. Potser si molta gent el canta molt fort es neutralitzaran els que es produeixin aquest cop, en la qual el Barça torna a ser finalista, i ja se sap que l'afició blaugrana està infiltrada per l'host separatista i republicana.

Espanya té un problema amb la manca de lletra del seu himne, que li impedeix ser cantat pel bon poble, a diferència del que passa a la majoria d'estats. De fet, és una marxa militar pensada per retre honors al titular de la Corona, i d'aquí li ve la seva denominació de Marxa Reial. José María Pemán li va escriure, per encàrrec de Primo de Rivera, uns versos que van ser molt populars durant el franquisme, en els qual parlava del «pueblo español que vuelve a resurgir» i reclamava «gloria a la patria que supo seguir, sobre el azul del mar, el caminar del sol». La primera referència era una barretada al dictador (als dos, ja que després de la guerra li va canviar un parell de paraules per adaptar-lo al franquisme) i la segona, un cant a la conquesta d'Amèrica com a inigualable gesta espanyola. Però mai no va ser una lletra oficial, i amb el final del règim va caure en l'oblit.

Adulacions i estilismes imperials a banda, l'himne de Pemán contenia les dosis d'èpica i autocomplaença propis d'un himne nacional. L'emotiva lletra de Marta Sánchez, en canvi, respon a un tòpic teòricament superat: el de l'espanyol com a emigrant que s'enyora. A la cantant la idea li va venir a Miami, en un rampell de nostàlgia, i va compodre uns versos d'amor enardit per l'absència. Com els del famós pasodoble Suspiros de España: «¡Ay de mi, pena mortal! ¿Por qué me alejo España de ti?». Canta Sánchez: «Crece mi amor cada vez que me voy», i afegeix: «Si un día no puedo volver, guardadme un sitio para descansar por fin». Mala cosa si per cantar l'orgull de ser espanyol ha de recórrer a la llunyania i l'enyorança que tot ho embelleix. Emigrants que s'enyoren. D'això va aquesta lletra de l'himne que González Pons vol cantar a la Copa del Rei. Potser troba que és una visió realista del moment econòmic.