Manela Quesada era una d'aquestes persones que fan que una ciutat sigui alguna cosa més que una amalgama informe de gent. Fan que la societat s'articuli, s'organitzi, i tingui iniciatives que li donen sentit i milloren la vida dels ciutadans. Ella ho va fer en el camp de les persones amb problemes mentals, per les quals va lluitar per tal que tinguessin oportunitats laborals i per donar al seu entorn familiar eines per comprendre la realitat dels malalts i per viure-la amb les millors condicions possibles. Va lluitar per evitar que la malaltia mental, desconeguda i generadora de tota mena de temors infundats en la majoria de la població desinformada, esdevingui un estigma aïllador per a qui la pateix. Malauradament, el seu propi fill, per qui ella tant va lluitar, ha acabat portant-la a la mort (sempre segons els fets tal com el mateix fill els ha confessat) i generant en la societat un enorme esglai que ella hauria fet qualsevol cosa per evitar. Berga la recordarà i la trobarà a faltar. El millor homenatge que se li pot fer és continuar la seva feina.
