Portem ja quatre anys de creixement econòmic que no es reflecteix en l'economia de les famílies. Es creen llocs de treball però són d'escassa qualitat, precaris i mal remunerats. Estem al capdavant de la Unió Europea en creixement de la desigualtat. Els salaris i les pensions van perdent poder adquisitiu, les prestacions socials es retallen i la millora en el repartiment de la riquesa creada continua sense arribar. Al contrari, l'any 2017 les rendes salarials i les pensions han tornat a perdre poder adquisitiu, mentre que els beneficis empresarials creixen a un ritme del 5,2% anual i superen amb escreix els nivells anteriors a la crisi.

Amb aquest panorama, amplis sectors socials hem decidit treure a passejar la irritació i la mala bava que ens produeix la manca d'agenda social en les decisions governamentals i la paràlisi política que es respira. Ho han fet de forma espectacular les dones, protagonitzant la més important mobilització feminista que es recorda. La vaga laboral de dues hores per torn convocada el 8 de març ha estat una mobilització sense precedents a la història del moviment sindical del nostre país. Els sindicats CCOO i UGT han fet una aportació decisiva amb la vaga feminista convocada, traslladant la reivindicació als centres de treball i implicant tant dones com homes en la lluita contra la bretxa salarial, contra els salaris de misèria i contra les violències masclistes. Ha estat fonamental la confluència amb moltes altres organitzacions i entitats per aconseguir l'èxit d'aquesta vaga.

Ho estem fent els pensionistes i jubilats en una mobilització també sense precedents d'aquest col·lectiu, en general més passiu, que d'una forma en molts casos espontània s'està organitzant arreu de l'Estat, a favor de prendre mesures en el marc del Pacte de Toledo per consolidar el sistema públic de pensions i assegurar també la seva revaloració per adequar-lo al cost real de la vida.

Fa falta que s'incorporin a aquests processos de mobilització altres col·lectius que també pateixen les conseqüències de les polítiques conservadores, especialment els treballadors i treballadores en actiu que són les víctimes de la precarietat i els baixos salaris. O també els milers de persones que tenen problemes per la manca d'un habitatge digne i accessible. I cal generar processos de confluència entre tots i totes, per tal que aparegui amb tota cruesa la realitat social que es vol amagar.

A Madrid sembla que l'única cosa que importa al govern del Partit Popular és guanyar la batalla per l'hegemonia de la dreta que li disputa Ciutadans, i a Catalunya estem empantanegats, sense sortida a la vista, en el bucle dels viatges d'anada i tornada a Waterloo, a la recerca del temps perdut i d'un candidat viable per a una hipotètica majoria independentista. Uns i altres utilitzen el conflicte territorial per amagar les greus urgències socials. Trencar aquesta dinàmica d'enfrontament «nacional» i posar en primer terme les qüestions de model social és el repte més important d'aquesta conjuntura. És urgent començar a promoure alternatives que millorin la vida quotidiana, i explicar a la gent que solucionar els problemes exigeix rigor, esforços i organització.