Marta Pascal va dir fa unes setmanes que Catalunya no podia estar 155 dies amb el 155. Doncs resulta que es compleixen aquest cap de setmana. Haurem passat l'Advent, Nadal, la Quaresma, la Setmana Santa i la Pasqua florida sota la seva advocació. I podríem celebrar-hi el Corpus, la Pasqua granada i Sant Joan i tot, si Junts i Esquerra no troben la manera d'investir un president que no ofereixi una diana regalada a la fiscalia, la judicatura i el Constitucional, com ha passat en els tres intents provats fins ara: Puigdemont, Sànchez i Turull. De fet, quan Junts i Esquerra van decidir encapçalar les seves llistes amb estranyats, presos i imputats sota fiança, van acceptar també com a probables aquestes complicacions. Era una decisió gestual plena de missatge però també de conseqüències previsibles. Tanmateix, Turull podia haver-se convertit en president empresonat, un valor simbòlic innegable, un clam al món, un toc a la consciència de la progressia espanyola; però ni això va saber fer la suposada majoria. Va impedir-ho la CUP, que només té dues processades per desobediència, que no implica presó. Gabriel podria tornar sense que l'engarjolessin.

Per aixecar el 155 és condició necessària (ja veurem si suficient) que el Parlament investeixi un president que pugui formar govern sense que cap jutge li ho impedeixi. Però la majoria decideix que vol tornar-ho a intentar amb Puigdemont, el que augura una repetició de les frustracions viscudes. El cert, però, és que la pressió social per accelerar la sortida del 155 no és excessiva. Si més no, s'escolten més les veus disposades a pagar aquest preu a canvi de no afluixar. Tampoc no es presenten llistes de grans desastres. Mariano Rajoy ha tingut la traça de no afectar la vida diària. Els metges passen consulta, als hospitals operen, l'escola manté el model lingüístic i TV3 no ha variat la línia informativa ni el criteri de selecció d'opinadors. Per al sobiranisme i l'autonomisme exigent, el 155 és ofensiu per ell mateix, però la població va fent sense notar la diferència. Existeix la possibilitat que la majoria s'hi acostumi, i que la idea que les prestacions de l'administració deriven de l'autonomia deixi de ser el criteri quasi unànime que ha estat durant més de tres dècades. Si a sobre el govern de Mariano Rajoy es gastés dos duros cosmètics en Rodalies (i uns quants més en propaganda), el dany al prestigi de l'autogovern no seria menyspreable.