Acaricio l'arbre caigut pel vent en un extrem de la placeta. Intento esbrinar els anys que tenia com em van ensenyar a l'escola: comptant els cercles del tronc. La primera anella és al centre. És una petita circumferència envoltada per una altra de més gran, i aquesta per una altra, i una altra fins arribar a l'escorça, i així fins arribar a vint. L'arbre es va partir en dos perquè no va suportar la ventada que va visitar Catalunya dissabte passat, en plena Setmana Santa. «Sort que només s'ha trencat l'arbre», exclama algú. Només és un arbre, és clar.

El continuo tocant. Noto l'aspror de la fusta, sento com xiula el vent i penso en les banderes espanyoles que estan a mig pal a totes les unitats, bases, quarters militars i delegacions territorials en senyal de dol per la mort de Crist. Pobres banderes que no han pogut onejar amb tota la seva esplendor a causa d'una pràctica històrica que es podria considerar inconstitucional perquè contradiu el caràcter aconfessional de l'Estat. Segur que alguna bandera s'ha esquinçat o, potser, el vent irresponsable, que no sap ni de política ni de lleis, l'ha estripada i la tela, innocentment, ha voleiat durant minuts, alliberada, cap a un destí incert. El vent afluixa. Sempre torna la calma. I la foscor s'estén en un cel sense núvols amb la lluna plena com a protagonista i jo camino per la sorra, sobre les pedretes vora el mar. El dolor físic, de vegades, és alliberador.

Estreno un dimarts que sembla dilluns. Setmana curta. Setmana de sis dies. Una capsa buida de cartró ataronjat, la típica de la mona de Pasqua, reposa just a sobre d'una paperera del carrer que travesso camí de la feina. M'imagino les neveres amb platets amb restes de mona: trossos de pastís, fragments d'ous de xocolata que trigaran a desaparèixer del tot. Ninots i plomes de colors han dormit a les tauletes de nit de molts infants que tornen a llevar-se d'hora. S'ha acabat la treva. Un noi jove crida -massa fort; massa alt- al meu davant en direcció a un balcó. Avisa algú que baixi. En pocs segons apareix d'una revolada un gos amb taques negres. No porta ni collar, ni corretja. Salta i córrer al seu costat. Continua cridant-lo -massa fort; massa alt- i la bèstia remena la cua, contenta. El segueix, sumís.

En aquest dimecres que sembla un dijous rebo la notícia del naixement d'un nadó i deu minuts després la de la mort d'un noi. La joia de viure lluita un combat continuat amb la buidor immensa de la pèrdua. Cada dia cauen arbres. Obro l'ordinador i escric aquestes ratlles amb el cor inquiet. Avui pren tot el seu sentit aquest fragment de Paul Auster del llibre «4,3, 2, 1» (pàgina 364): «...tot i que en Ferguson encara no havia fet quinze anys, havia acumulat prou records per saber que el món que tenia al voltant sempre prenia forma segons el món que tenia a dins, tal i com l'experiència de tothom prenia forma segons els seus propis records, i per bé que totes les persones estaven unides per l'espai que compartien, els viatges que feien pel temps eren tots diferents, la qual cosa volia dir que cada persona vivia en un món lleugerament diferent respecte a tota la resta».