Sempre m'havien dit que un ja pot tenir raó, ja, però si no l'hi donen, no li serveix de res. També hi ha la versió que la raó te l'has de gua-nyar. En el nostre cas, la raó ens l'hem ben guanyat, ens l'hem ben guanyat a les urnes i les mateixes urnes ens han donat la raó. A la manera que hauria de ser normal en una societat democràtica, és clar! Amb urnes, votacions i paperetes! Primer, per l'1 d'octubre i després per unes eleccions imposades el 21 de desembre.

Ho dic perquè sembla que altres ho volen guanyar amb la raó de la força. Atacar violentament gent per penjar llaços grocs, atacar seus d'entitats i de partits polítics, atacar monuments nostrats del nostre país... fer ús, en definitiva, de la força i de la violència, és fer un abús de la raó. Incapaços de guanyar-ho a les urnes, se'ls regira quelcom per dins que se'ls menja de ràbia i impotència.

Aquest cap de setmana hem viscut un atac a Artés. Fa poc vivíem un altre episodi a Balsareny. Malauradament, ja ho vaig dir en el seu moment i ho torno a repetir, el país que construïm, el país lliure que construïm, el volem també lliure d'actituds violentes i feixistes. La República independent que construïm s'assenta sobre uns valors que necessàriament seran de llibertat, de democràcia, de respecte, de civisme... I els episodis que hem viscut en els últims temps, legitimats per polítics embriagats de rancúnia, de males arts i de mal perdre, no hi tindran cabuda.

Els catalans tenim una manera de fer, amb unes conviccions, valors i qualitats democràtiques, que ens creiem com a pròpies, i ens neguem a entendre que després de tot el que ha passat aquests dies, encara aquest cap de setmana fonts de l'executiu espanyol, en el marc de la convenció del PP a Sevilla, diguin que «el Govern espanyol no dialogarà mai amb Puigdemont, qualsevol contacte és impossible». Amb sentències tan taxatives com «no», «mai», «impossible»..., sempre en sentit negatiu, és clar, es fa difícil certificar que siguin sentències dites en plena democràcia, on els valors del diàleg, la mediació i l'entesa haurien d'estar per sobre dels conflictes. En fi, res que no ens sorprengui, a hores d'ara, en un estat amb presos i exiliats polítics. Però estiguem contents i honorats que aquesta sigui una opció i manera de fer tan oposada a la dels catalans. En aquest sentit, i per a relligar el que estic comentant, Ramir de Porrata feia una afirmació que em sembla interessant de fer ressaltar: «Perquè Europa entengui per què volem la República Catalana, cal que coneguin el veritable tarannà de l'Estat espanyol. Fins ara no el coneixien. Ara ja el comencen a conèixer». Nosaltres ja fa molt de temps que el coneixem, i tossudament alçats i pacients, aguantarem fins a desproveir-los de la seva força, de les seves mentides, de la seva violència i de la seva impunitat.