Fa pocs anys, quan encara no podíem ni sospitar el que ara ens ha caigut al damunt, l'independentisme optimista es plantejava quina podria ser la resposta de l'Estat davant d'un repte tan important com el que s'estava posant damunt la taula. Els més vells, lògicament, tenien un record ben viu del que havia estat el franquisme, però també havien viscut l'exaltació de la transició política i la recuperació de la democràcia i de l'autogovern, de manera que confiaven que tants anys de vida política «normalitzada» havien enterrat per sempre el malson que ells havien viscut. Així és que la resposta acabava sent temeràriament esperançada: en un país democràtic de la Unió Europea totes les idees polítiques es poden defensar pacíficament i, per tant, s'haurien d'obrir per força vies de diàleg que s'acabarien en una consulta popular. Com al Quebec i com a Escòcia, pensaven. Que el poble, doncs, decideixi.
En aquest imaginari, naturalment, quedaven descartades les solucions militars i policials: ni els tancs entrarien per la Diagonal, ni la policia carregaria contra els ciutadans que fessin ús dels seus drets constitucionals. Però, quina podria ser la resposta de l'Estat? Com evitaria que s'estengués encara més el «virus» sobiranista? Quines ofertes estaria disposat a fer per seduir els catalans i demanar-los que no marxessin, que el projecte polític espanyol era capaç d'acollir-los en la pluralitat i el respecte?
Ha passat el que ha passat, i ara ja tenim respostes nítides a quasi totes les preguntes. Primer, la unitat espanyola està per damunt de totes les lleis i tots els drets, incloses les llibertats bàsiques i l'autonomia. Segon, Catalunya no és un subjecte polític i, per tant, la voluntat dels catalans s'ha de subjectar a la del conjunt dels espanyols, de manera que és impossible un referèndum pactat. Tercer, en conseqüència, no hi ha cap taula de negociació o de diàleg. Quart, no hi ha cap oferta política per a Catalunya que no sigui el manteniment d'un status que l'ofega econòmicament i la nega lingüísticament i culturalment. I cinquè, l'eina fonamental d'oposició a les aspiracions catalanes serà la judicatura, que s'encarregarà de ser el braç executor de l'escarment i del càstig.
I com es farà això darrer? Forçant els tipus penals més enllà del contingut literal i de la lògica. És a dir, construint una ficció: l'actitud dels independentistes és violenta per definició, de manera que els fiscals i els jutges instructors poden recórrer a les imputacions per rebel·lió, sedició, odi i, darrerament, terrorisme. No hi fa res que la realitat desmenteixi les bases per acusar els dissidents de delictes tan greus, només cal que els tots poders de l'Estat es conjurin a definir-los d'aquesta manera. D'altra banda, les conductes dels sectors unionistes i ultres que impliquin violència no seran tinguts en compte i els fiscals s'abstindran de denunciar-los.
¿Ens hem de sorprendre, doncs, que un tall de carreteres o l'aixecament de les barreres dels peatges siguin jutjats ara com a terrorisme? No, perquè davant la construcció de la ficció necessària per salvar allò que és essencial -és a dir, la unitat de la pàtria amenaçada-, les paraules ja no volen dir el que volen dir. No és que es banalitzin els conceptes, sinó que es desvirtuen les paraules que figuren al Codi Penal. I tant li fa el que diguin els juristes i els tribunals estrangers, perquè l'orgull nacional preval també per damunt d'aliats i de socis més o menys conjunturals... Aquesta és, clara i rotunda, la resposta de l'Estat, l'any 2018, en el si de la Unió Europea.
