Acabem de viure una altra setmana de vertigen informatiu. El dijous dia 5 al vespre, només fa nou dies, es coneixia la notícia que la justícia alemanya no acceptava el delicte de rebel·lió que el jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena imputava al president Puigdemont. I poc després, ja sortia de la presó amb ben poques mesures cautelars. Sembla que hagin passat mesos des d'aquell moment. Amb la petita perspectiva de poc més d'una setmana, el mínim que es pot dir de la reacció judicial i governamental espanyola és que ha estat desmesurada, menyspreadora i rancuniosa. La premsa europea de tot tipus ha recollit amb sorpresa el sarcasme amb què s'ha tractat reiteradament el tribunal de Schleswig-Holstein, que ha estat qualificat despectivament de «provincial», per haver-se atrevit a dissentir tan clarament del totpoderós Tribunal Suprem del regne d'Espanya. I han sorprès també les reaccions airades de bona part de la premsa espanyola i els insòlits comentaris i fins i tot amenaces d'alguns columnistes, com el que assegurava que després de la decisió d'alliberar Carles Puigdemont les cerveseries de Munic «podrien esclatar» i que caldria tenir en compte que a Mallorca viuen «200.000 ostatges alemanys».

Fins i tot polítics de primera fila s'han permès dir a Alema-nya el que havia de fer: prescindir de la legalitat jurídica i concedir la extradició del president Puigdemont, tal com l'Estat espanyol li ha reclamat. I si no ho fan així no val la pena ni tan sols de mantenir l'espai Schengen, que és l'acord internacional que permet la lliure circulació de persones entre els estats que en formen part. El resum d'aquests dies és que es pot prescindir del dret i de la justícia quan es tracta de defensar la sacrosanta unitat del regne d'Espanya. Per tant, els jutges de Bèlgica, d'Alemanya, de Suïssa o d'Escòcia són uns incompetents. Els grans mitjans de comunicació europeus no saben de què parlen. Els diputats del Parlament Europeu o de molts parlaments estatals que s'han pronunciat en contra de la politització de la justícia espanyola són uns ximples o van de mala fe. Amb aquestes actituds mentals molts europeus comencen a entendre molt bé per què els catalans volen la independència.

I encara ho entendran millor veient que, malgrat les resolucions del Comitè de Drets Humans de l'ONU, el jutge Llarena ha decidit que Jordi Sànchez no pot ser investit president de la Generalitat perquè hi veu risc de «reiteració delictiva». Un altre impediment, doncs, procedent de la brigada politicojurídica de l'Estat, a la formació del nou govern de la Generalitat que caldria haver constituït fa setmanes. Però cada vegada tot és més evident i més clar. Es tracta d'entrebancar i sobretot de fer por. Com en el cas de Tamara Carrasco, del CDR de Viladecans, acusada inicialment de rebel·lió, sedició i terrorisme, delictes que han quedat reduïts finalment a desordres públics. Cal reaccionar una vegada més i demà diumenge hi haurà la possibilitat de fer-ho, de forma multitudinària i pacífica tal com és l'estil català, en una gran manifestació a Barcelona. Ànim, persistència i endavant: convé que no hi falti ningú.