17 de abril de 2018
17.04.2018

Montoro i el Paral·lel

A la instrucció de Llarena li plouen els entrebancs: desafiament al carrer a les seves ordres de presó, revés al tribunal alemany i torpede del ministre d'Hisenda contra el càrrec de malversació

16.04.2018 | 23:55

Ala instrucció del magistrat Llarena li plouen els entrebancs. No són només els centenars de milers de persones que el desafien des del carrer, reclamant l'alliberament d'aquells contra els qui ha dictat presó preventiva, ni només el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein, que ha descartat extradir Carles Puigdemont per rebel·lió; ara també és el ministre d'Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, que ha disparat un torpede contra l'acusació de malversació de cabals públics, l'altre delicte pel qual reclama Puigdemont, i que també s'imputa a un segon grup de processats. Montoro acaba de dir, o de reiterar, que ni un sol euro de diner públic no es va gastar en el referèndum de l'1 d'octubre. «Jo no sé amb quins diners es van pagar aquestes urnes dels xinesos, ni la manutenció de Puigdemont, però sé que no amb diners públics», ha explicat al diari El Mundo.

Montoro no pot dir cap altra cosa, ja que admetre el contrari seria confessar un gran fracàs del seu ministeri i, per tant, d'ell mateix. Les finances de la Generalitat estan sota control estricte de l'administració central des de l'any 2015, i el juliol del 2017, quan va entrar al Parlament el projecte de llei de referèndum, la intervenció es va intensificar fins a extrems que els afectats consideren asfixiants. Si realment s'haguessin destinat 1,6 milions d'euros públics a organitzar el referèndum malgrat aquests controls estrictes, el ministre i molta gent més d'Hisenda haurien de plegar per pura vergo-nya. Per això va amb la negativa al davant, tot i que intenta salvar l'enfrontament amb la judicatura (i la fiscalia i els investigadors policials que sustenten la imputació) amb detalls com que comet malversació el funcionari que obre la porta d'un recinte públic per a un acte no autoritzat.

Hi ha literatura periodística suficient sobre el paper dels voluntaris i de les butxaques particulars en l'1-O. I qui no es posi una bena als ulls coneix l'abast i els protagonismes dels moments violents d'aquella data amb què es pretenen sustentar els càrrecs per rebel·lió i sedició. Però el procediment continua endavant entre la incomprensió i l'enuig dels qui pensen com els que diumenge van desfilar pel Paral·lel, i els aplaudiments dels qui reclamen un escarment al separatisme. Una qüestió de percepcions que separa, per exemple, les cúpules catalana i espanyola dels sindicats majoritaris. Només una de les dues viu a Catalunya.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema