Quan la natura s'esvera és quan comprovem que vivim en un confort inestable i artificial. Domestiquem la natura per tal de sentir-nos els petits déus que tenim (aparentment) el món sota control. Però quan es desfermen, els fenòmens naturals escapen d'aquesta voluntat normalitzadora. Les grans nevades d'aquesta temporada, a més d'alguna allau, han generat unes reserves hídriques que han anat desfilant de les costes munta-nyenques cap a les torrenteres. I de cop, la pluja. Com si no ho hagués fet mai abans. La neu que es desfeia es va sumar a unes copioses precipitacions al Pirineu i tot plegat ha acabat al Llobregat. Amb una causalitat tremenda, perquè un home a Gironella ha mort ofegat, sembla que per salvar un dels seus gossos. En un voral del nostre riu estret, modest i poc cabalós, que de cop i volta enfolleix, gemegant des de la llera, fent soroll en passar pels ulls dels ponts fins a ser tan agressiu com per endur-se una vida. Va ser ell qui hi va morir però podria haver estat qualsevol de nosaltres encuriosit per anar a observar l'espectacle hidràulic. Passant per un corriol que salva un pendent emboscat del qual sobtadament sorgeix un torrent d'aigües clares exigint pas cap a la riera més propera. Diumenge, el nostre habitualment trist fluvial feia temor. Un líquid tèrbol i verdós pàl·lid trencava sorollosament cap a les rescloses per on normalment passa mansament. Hem passat de l'avís alarmant de sequera a l'excés als pantans i els afluents abocant cap avall tot el que sobra.
L'aigua i les vies de pas, històricament, sempre havien anat unides. Algunes sortosament se'n han separat. L'orografia i els hàbits constructors dels primers camins asfaltats resseguien els revolts dels rius i els fons de les valls per on passaven de costat, els rierols i les carretes. Camins que van passar a ser carreteres, que van canviar el fang de la terra per la negror de l'asfalt. La superfície millorava a la vegada que milloraven els vehicles, que van fer-ho massa per la sinuositat inicial. I en cosa d'anys, no gaires, les verticals que anaven de sud a nord es van anar adreçant, salvant ponts i velles giragonses. Es van adreçar tant que fins i tot van començar a passar de llarg del centre de les viles. Tot per la rapidesa entre les masses que habiten vora a mar i l'accés a la muntanya. Revolts perillosíssims i car-reteres passant per estimballs van ser canviats per viaductes i túnels que ens han apropat els uns amb els altres de tal forma, que a vegades, entre molts i uns quants, acaben passant de llarg. Aquestes autovies discorren en alçada i les inundacions queden per a les clàssiques que resisteixen per falta d'inversions. I aquestes són les grans víctimes d'una visió radial del país. Les bones vies de comunicació de la Catalunya Central sobretot ho són per comunicar la gran ciutat amb indrets molt concrets, mentre que el sentit contrari, l'horitzontal, el que va d'est o oest, continua mantenint els conceptes antics de revolts que treuen la respiració quan els encares un pèl més ràpid del compte, quan es prové dels grans ramals. La de Navès és un lloc de pas per comunicar el Solsonès amb el Berguedà. Quan els xàfecs fan caure una gran roca, el trànsit queda interromput durant uns quants dies. La via principal d'accés a Sant Benet està en obres després d'un tall de fa mesos provocat per una esllavissada que va aïllar tot el complex excepte pel pont de Navarcles. Gisclareny, actualment el poble més petit de Catalunya, té l'accés per una tartera. I per sobre dels caps de molts, un trànsit persistent pujant i baixant sense saber què hi ha allà per on transiten.
