Sembla que s'anuncia un nou conflicte de banderes, himnes i xiulets de cara a la final de la Copa del Rei de futbol. És a dir, un nou conflicte de símbols, un àmbit d'expressió que a vegades és més agut i més punyent que tota una argumentació retòrica. Quan la gent es manifesta utilitzant aquesta forma de protesta, que sobretot es belluga en el ter-reny de les emocions més primàries, queda ben clar que alguna cosa de greu passa en una societat. Que una bandera i un himne cridats a ser compartits siguin objecte d'una discrepància tan gran demostra, simplement, que alguna cosa no rutlla.
De fet, això de xiular l'himne ja té molts anys d'història i algú ja ha recordat que, en plena dictadura de Primo de Rivera, l'any 1925, el Barça va veure tancat el seu estadi durant sis mesos perquè la gent va esbroncar la Marcha Real. Ha passat un segle i som allà on érem. ¿Què ho deu fer? ¿Com és que Espanya no ha avançat ni un mil·límetre en el terreny dels símbols? ¿Quin malestar expressa la persistència d'aquest conflicte simbòlic? ¿Per què xiula tanta gent?
Els de la nostra generació, que ja coneixíem aquests antecedents històrics, vam viure una realitat durant el franquisme que va aguditzar el problema encara més: que la bandera i l'himne espanyols fossin monopolitzats com a símbols de la dictadura ens va allunyar gairebé definitivament de poder-nos-hi reconèixer. ¿Com podríem sentir com a nostres una roba i una música que se'ns escopien a la cara com a signes visibles d'un règim autoritari i sanguinari? Després, amb l'arribada de la transició, es va fer un esforç benintencionat per intentar resoldre un problema que potser ja no tenia solució. Molts de nosaltres, mirant d'oblidar el que s'havia esdevingut, vam acceptar aquest esforç com una mesura de bona voluntat. Mai no vam aconseguir sentir-los com a nostres -el nostre himne i la nostra bandera sempre han estat uns altres-, però vam fer gala de respecte per mirar de contribuir a consolidar una democràcia que es mostrava tan fràgil.
Després, les coses han anat de mal borràs. Les relacions entre Catalunya i Espanya han empitjorat i molts de nosaltres hem arribat a la conclusió que aquest tema del famós «encaix» no tenia solució possible: Espanya mai no acceptaria reconvertir-se en un estat plenament democràtic, plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. D'aquí a la proliferació de les xiulades -que inclouen també la monarquia- només hi havia un pas. I, de passada, la bandera espanyola ha tornat a ser l'emblema de molts enemics de Catalunya.
Ara mateix, el govern espa-nyol, i algunes autoritats esportives, continuen sense entendre res. Es pensen que el problema s'ha de resoldre per la via de l'ordre públic, la policia i les denúncies judicials. Diuen que xiular l'himne o el rei és un gest de «violència verbal», penalment punible. Volen, doncs, amb una resposta cridada al fracàs, aplicar-hi el mateix «remei» que estan utilitzant per abordar el problema del sobiranisme català. De nou s'engega la retòrica de l'honor, l'orgull ferit, la «hidalguía» espanyola, en definitiva, la garrotada seca.
¿Això farà que els barcelonistes i els catalans ens adherim al projecte polític espanyol? ¿Això resoldrà el contenciós dels símbols? Sembla mentida que ens governin polítics tan curts de vista, tan inhàbils. Certament, Espanya i els espanyols sincers es mereixen, també en aquest cas, alguna cosa millor.
