Dels CDR als GDR hi va una lletra de diferència però dos mons. Els primers van sorgir arran de l'1O per defensar el referèndum que es va o s'havia de celebrar aquell dia. Després han adoptat formes de lluita a partir de la resistència civil i amb accions que arriben als noticiaris. Tallen carreteres. Fins ara, aquesta és la seva acció més agosarada. Quan va sorgir l'ANC (Assemblea Nacional de Catalunya), al cap de poc va aparèixer el seu contrapunt, l'SCC (Societat Civil Catalana). És un fet que el sobiranisme sempre va al capdavant amb les iniciatives, les quals són imitades (i adaptades) per col·lectius unionistes. Amb aquesta dinàmica de contrapesos, mentre els Comitès de Defensa de la República han aturat momentàniament les seves accions, sobretot a partir de la detenció d'una noia al Baix Llobregat a la qual policia i fiscalia van portar al tribunal acusada de ter-rorisme. El jutge va considerar aquesta acusació una passada de frenada d'uns funcionaris que haurien de ser neutrals i la va rebaixar a desobediència, i li va posar mesures restrictives en contra. Objectiu complert. Es mostrava magnànim amb una imputació aparentment menor respecte del càstig que se li demanava i, a més a més, s'aconseguia acoquinar tots els que tinguessin la temptació d'organitzar-se i fer accions de protesta. Espantats uns quants (o molts), la contrareacció dels oponents no s'ha fet esperar. Sempre a remolc però tan actius com els de l'altre bàndol, han aparegut els Grups de Defensa i Resistència amb la funció de treure cartells independentistes, estelades i qualsevol element que sigui groc i estigui penjat en una tanca o un fanal. Aquests juguen amb un gran avantatge, saben que les seves accions sempre quedaran a cobert del martell judicial. Han actuat a Berga sense que ningú d'uniforme els digués res, han aparegut per Avià i a Artés, on la lluita pel groc va i ve segons el dia.

Són irredempts espanyolistes i es presenten igual que els seus adversaris: pacifistes i democràtics tot i sorgir de grupuscles d'extrema dreta. Sembla que tenen un bagenc com el seu inspirador principal, el noi que va tenir la idea de presentar-se a Waterloo vestit de guàrdia civil. Es coneixen grups locals constituïts al Pont de Vilomara i a Castell-bell. L'excés de llaços i les accions nocturnes d'aquests grups ha portat tot plegat a l'absurd. Hem entrar en un marc que durarà molts anys i en què es prefereix que els oponents siguin adversaris i, si és possible, enemics. D'aquesta manera, amb un esquema bel·licós, l'escassa personalitat d'alguns es reafirma com la d'un infant milhomes en un pati d'escola. Però no saben ni tenen en compte que tots haurem de viure junts per sempre, als mateixos llocs, compartint el metge, el professor o el botiguer. Encarar-nos no ens conduirà a res. Treuen els cartells sobiranistes per ofendre, per atiar odi entre uns i altres. Són actes de covardia simple. Jo voldria els presos polítics fora de la presó i els carrers més nets de rètols i ornaments reivindicatius, però els que els treuen per tocar la pera són els intolerants de sempre mutats en formes diverses per dissimular. Sense cap Mandela o Gandhi a la vista, la verdor primaveral dels nostres camps la trenquen algunes quarteres on creixen unes plantes d'un groc opulent. Són de colza i serveixen per fer biocarburants. Enquadrats per unes corrues de roselles roges, tot queda en un or i vermell ben estrany i llampant. Són els colors dels rivals, el roig i el groc d'Espanya i de Catalunya. No volen veure que no el podran posar a tot arreu ni els altres el podran fer desaparèixer completament. Seria millor trobar-se i parlar.