Els emigrants estrangers tornen després d'anys de retorn i és un bon senyal, tot i els grans matisos que cal esmentar. D'entrada, significa que el cicle econòmic d'aquí està en fase expansiva i el mercat demana mà d'obra. Podem girar el mitjó i concloure que els que acaben d'arribar (més de 500 persones en el darrer any només a Manresa) fugen de les males condicions que pateixen als seus llocs de naixement. Si tenim en compte aquest increment i el barregem amb la baixada general i constant de l'atur, tot indica que la millora col·lectiva és real tot i que han quedat vicis enquistats de l'última crisi, com els salaris baixos. Sobretot en el sector serveis, o sigui, a la restauració i a les botigues. En alguns àmbits laborals, ser mileurista avui és una fortuna (i de passada una pena). Per sota d'aquest import, a les nostres comarques una família no pot viure amb dignitat.

El recent treball que ha fet a aquest diari la periodista Gemma Camps aporta algunes dades locals que es poden analitzar i extrapolar. El 16% dels manresans són dels que anomenem «nouvinguts», amb un pic del 32% al Barri Antic i un sorprenentment baix 5% a la Balconada, barri format quasi exclusivament per persones vingudes a les onades dels seixanta i setanta del sud d'Espanya. Si tenim en compte un altre 5%, corresponent als naturalitzats (forasters que han obtingut la nacionalitat), ens trobem que dos de cada deu ciutadans són nascuts en altres països o continents. Quasi la meitat són marroquins. Crec que ha arribat el moment de parlar-ne sense manies, sense prevencions i sobretot sense ser políticament correcte. Hi ha un grup nombrós de ciutadans, del grup de nadius, que només hi veuen pegues. Consideren que són massa, creen problemes i viuen de les ajudes. Hi ha poc de cert. Molts dels nous veïns són persones amb escassa, poca o sense formació. Els seus hàbits són diferents i de vegades xocants amb els que eren els majoritaris fins que van començar a venir. La seva gran concentració en els centres històrics és un fet pertot arreu. Són persones que tenen pocs recursos (amb excepcions cada dia més nombroses) i no els queda altra opció que ocupar els pisos petits, vells i malgirbats que hi abunden.

No hem estat capaços encara de crear el lèxic suficient malgrat que és el fenomen que més ha canviat la societat i el que la transformarà. Ens falten paraules per explicar-ne els detalls i n'usem unes de significat massa ampli o equívoc, carregades de perjudicis i prevencions, com quan ens alegrem o ens lamentem respecte dels individus que estan o no «integrats», una expressió injusta i tronada. El cert és que tant els que ho volem com els que en reneguen, ens hem barrejat. És a dir, anomenar-los «ells» no és real. Són «nosaltres». La sotragada més potent i transformadora de tots els coetanis, provocada perquè als llocs de sempre, i en alguns de nous com és Veneçuela, viure-hi és fer-ho en pobresa i sense futur. La major part són joves i per tant, si volen, en edat de treballar. És clar que si no són enginyers no poden dissenyar ponts i carreteres, però ara mateix el mercat de treball els està esperant. Vivim en una societat envellida en la qual cada dia ens recorden que les pensions són insostenibles, quan la veritat és que segurament ho són amb la piràmide actual de població, però si aconseguim rejovenir-la amb nous ciutadans, potser es podran fer els càlculs de forma diferent. Mentre molts veuen saturació, jo crec que en podríem rebre encara més i unir les necessitats d'uns i altres. De problemes socials n'hi ha i n'hi haurà més, però hem de construir una societat mestissa i sobretot comprensiva respecte dels que veiem diferents per fora. He de reconèixer que acudir sovint a països d'on provenen (com ara mateix) m'ha fer variar la visió temorenca i etnocèntrica que als força porucs i alguns talossos els ha portat a tenir por. Por? De què?