Desbrossar entre la selva d'esdeveniments de la setmana per destacar-ne -subjectivament és clar- els més significatius és apassionant. Hi ha fets puntuals, però rellevants. D'altres que marquen tendència i per això la seva importància anirà creixent. D'altres que encara s'estan coent en aquests moments però s'endevinen decisius. Aquesta setmana hi ha hagut de tot i força. Però encarar-se amb els esdeveniments i afirmar-ne o no la transcendència sempre és arriscat, tot i que la prova de l'encert o l'error sol arribar aviat. Un exemple recent de fet que marca tendència es veu aquesta setmana en la confrontació creixent entre Ciutadans i PP, que han protagonitzat notables escenes d'enfrontament dialèctic entre Rajoy i Rivera sobre qui és més valent, més decidit i més radical en la política anticatalana. Sens dubte és una pugna que creixerà perquè accentuar el fervor nacionalista espanyol de Ciutadans és la palanca que Albert Rivera creu que l'impulsarà fins al govern de l'Estat. Com a contrapartida, sentir Rajoy lloant l'actitud «responsable» del PSOE en aquest àmbit és, si més no, sorprenent. Es planteja alguna mena de front comú entre els dos partits espanyols tradicionalment majoritaris?
També queda marcada nova tendència en una altra de les grans qüestions dels darrers mesos. El jutge Llarena veu trontollar el seu castell de cartes jurídic i ja s'endevina la seva intenció d'anar-se replegant. D'una banda reconeix que de moment no pot justificar l'acusació de malversació de fons públics de cara als tribunals europeus. I de l'altra veu que això de la rebel·lió i de la violència tampoc no s'ho empassa ningú. I comença a reduir-ho a sedició o a conspiració per a la rebel·lió, de cara a convèncer els tribunals escocesos, belgues o alemanys. Però de fet és la justícia espanyola en general que està sota sospita universal. Només cal veure l'informe d'Amnistia Internacional publicat aquests dies, que deixa molt mal parat el govern espanyol i la Fiscalia.
Però per sobre de tot dijous va sorgir una notícia de repercussions directes en els propers mesos: la proposta de Carles Puigdemont que Quim Torra sigui el nou president de la Generalitat. Per tant, a partir possiblement de dilluns que ve, es podria començar a tancar un període especialment complex, convuls i inèdit de la nostra història. Amb molts interrogants, és clar. Però també amb una nova oportunitat de refer el camí cap a la independència i la república, tot i les dificultats que ja podem imaginar. Els objectius immediats són clars: superar les conseqüències del 155 i recuperar l'acció de govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya. I, evidentment, coordinar aquesta acció que Puigdemont ha qualificat de «govern interior» amb la del Consell de la República a l'exterior. L'encert que representa el nomenament de Quim Torra com a 131è president de la Generalitat és fàcil de comprovar només veient les reaccions que ha suscitat en determinats mitjans de comunicació espanyols en què Quim Torra ha estat qualificat de «hombre de paja», «marioneta radical», «separata de acreditado fanatismo», etc. De moment, doncs, sembla que comencem a anar bé.
