18 de maig de 2018
18.05.2018

No hi ha res a fer?

17.05.2018 | 23:40

Visc al cor de la ciutat d'Igualada, al bell mig de la Rambla. Vaig néixer al mateix barri i, encara que en tres pisos diferents, no m'he mogut més de cent metres en aquest entorn urbà, fora de breus estades lluny de casa. I em perdonareu aquesta explicació tan personal, però la faig només per dir-vos que conec bé el nucli antic de la ciutat, que he trepitjat cada dia del món durant molts anys. Si hagués de definir el canvi més transcendental que hi he vist, al costat de les evidents millores urbanes, de la gradual pacificació del trànsit i del desplaçament de la centralitat que abans tenia la Rambla, assenyalaria sens dubte la lenta transformació i mort del petit comerç. És un procés que continua ara mateix, amb el lent degoteig del tancament de les botigues, que seran substituïdes cada cop més tardanament per futurs establiments d'una vida cada vegada més curta. És un fenomen conegut, que ha ocupat saberuts especialistes i del qual parlen molt sovint els diaris, sense que res sembli trencar una dinàmica inexorable: no hi ha res a fer.

Canviem ara de paisatge, per allò de fer comparacions. Llegeixo en un diari francès que el govern d'aquell país «deixa morir sense remei les ciutats petites i mitjanes». El titular és una mica escandalós, ja es veu, però el que s'explica ens resulta familiar: continua un lent procés de despoblament, de concentració cap a les grans ciutats, de desplaçament constant i sostingut de la població. I l'article parla, ves per on, de la mort del comerç petit i mitjà, de la concentració dels negocis de venda en grans centres comercials, fenomen en el qual els francesos ja ens portaven uns quants anys d'avantatge.

He conegut una mica algunes poblacions de la banlieue de París, concretament del nord. Resulta que dos dels principals arxius de França, el del ministeri d'Afers Exteriors i els Archives Nationales, que abans eren al cor de la ciutat, han estat traslladats a la perifèria, en edificis fantàstics, enormes i funcionals de La Courneuve i de Pierrefitte, de manera que s'ha millorat el servei als investigadors –encara que això impliqui el desplaçament a un lloc remot– i, de passada, s'ha ajudat a la dignificació d'algunes poblacions que tradicionalment han estat molt problemàtiques. El resultat, a mitjà termini, és l'aparició de noves barriades amb grans blocs de pisos i edificis rutilants de despatxos, poblades en un percentatge elevadíssim per població immigrada. No hi ha botigues, a penes, no hi ha gent passejant per circuits urbans amables, als caps de setmana i als vespres les llargues avingudes són un autèntic desert que fa angúnia i una mica de por. Mentrestant, el nucli més cèntric de París s'entrega als turistes, com ja sabem que passa cada cop més a Barcelona. Pisos cars, lloguers altíssims: expulsió dels residents cap a la perifèria.

Conclusions d'aquesta reflexió de sociologia barata, però basada en l'experiència personal que tots hem tingut: pot canviar l'escala d'aplicació, de les nostres ciutats petites a les grans capitals, però el tret comú de la desaparició del comerç tradicional és compartit per tothom, almenys a l'Europa propera. Tothom parla de productes de proximitat i de la necessària potenciació de l'escala local, però tots acabarem comprant en aquestes macrosuperfícies dels centres comercials que ja sovintegem cada vegada més. Els nuclis antics són un aparador d'activitats festives en moments puntuals, però al vespre es moren d'inanició i de silenci, habitats com són per una població escassa i envellida.

Aquest article no és res més que una expansió, una necessitat de deixar constància d'aquesta mort anunciada. Una mort que se'ns fa visible cada dia que trepitgem el vell solar de les nostres ciutats mil·lenàries.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema