L'espanyolisme -la preeminència d'allò espanyol com a principal criteri polític- s'està descarant a Catalunya. Un parell d'exemples entre centenars de més durs.
Un: fa dos anys Carles Puigdemont va prometre el càrrec de president de la Generalitat sense esmentar ni el rei ni la constitució, i no va passar res. Ara, Quim Torra ha fet el mateix i el Govern espa-nyol estudia si pot ser motiu de nul·litat, a banda que PP i PSOE prometen una llei que reguli les fórmules de promesa.
L'altre exemple: fa anys que al principi del Gran Premi d'Espanya de Fórmula 1 al circuit de Montmeló s'interpreten els himnes espanyol i català, i mai no ha passat res, fins a aquest any, en què s'ha organitzat un gran rebombori i el president de la federació espanyola ha exigit que en el futur no torni a sonar Els segadors. Segur que tots aquests anys hi ha hagut espanyols dolguts que haurien preferit escoltar només la Marxa Reial, però s'ho guardaven. Ara s'atreveixen a criticar que a Catalunya es noti el fet diferencial. És una gota més de la riuada que impulsa l'esperit del «a por ellos».
Però si es descaren és perquè perceben que el moment és propici, i que rebran aplaudiments per fer-ho, més sonors i abundosos que abans. Què ha canviat des de llavors -un llavors molt proper- a ara mateix? Ha canviat la percepció de la correlació de forces, per dos fets transcendentals. Un és la mobilització del sentiment nacional espanyol a Catalunya, que ha marcat distàncies amb el projecte catalanista fins a presentar-lo com a incompatible. Aquell pacte implícit pel qual aquest enorme sector de la població deixava que els catalanistes governessin l'autonomia ha anat en orris. Si abans oscil·laven entre l'abstenció i el PSC de Maragall, ara voten Ciutadans i justifiquen el 155. L'altre fet transcendental ha estat l'ensulsiada del somni independentista, que després de donar repetidament la cara de forma multitudinària (i que li trenquessin l'1 d'octubre), es va precipitar i va fer una proclamació buida de la república, un desafiament sense disposició ni forces suficients per mantenir-lo fins a les darreres conseqüències. I quan algú galleja i tot seguit recula, el seu adversari s'envalenteix.
Ara el repte del catalanisme és trobar la manera d'infondre respecte. No ho aconseguirà amb gestos extrems que a l'altre costat no fan cap por. Ni tampoc si es mostra dividit entre legitimistes i pragmàtics, entre purs i pecadors.
