Sense cap mena de dubte, el vot favorable del PNB als pressupostos de Mariano Rajoy afegirà llenya al foc d'un vell debat que mai no s'acaba de resoldre: el de les relacions entre Catalunya i Euskadi, dues nacions perifèriques que conviuen en el si de l'Estat espanyol. Certament, els partidaris i els detractors d'una bona entesa amb els bascos tenen ara nous arguments per continuar discutint. I aquest cop, potser com poques vegades, aquests arguments aniran acompanyats d'elements de gros calibre: d'una banda, Catalunya viu en aquests moments una ofensiva radical contra la seva autonomia; de l'altra, els bascos s'havien compromès reiteradament a negar el seu suport als pressupostos mentre no fos aixecat l'article 155. I per si encara no fos prou, el vot del PNB significa un baló d'oxigen formidable al govern del PP, que podrà governar fins al final de la legislatura.
És inevitable, doncs, que es posin damunt la taula dues línies de discurs que sempre són presents en la política. La primera fa referència a les consideracions de caràcter ideològic que es mouen en el terreny dels principis: fins a quin punt els governs i els partits s'han de deixar arrossegar per l'escabrosa via del realisme més pragmàtic; quin és el valor que cal donar a la paraula donada en el món de la política, tan traïdora per naturalesa; o bé fins a quin punt els purs i simples interessos particulars han de ser l'únic factor realment operatiu en les relacions entre els grups socials o entre els pobles... Són temes eterns d'un debat que mai no cessa. I, al costat d'aquestes reflexions tan teòriques, la segona línia de discurs: quants diners val oblidar-se de les antigues promeses i trair els principis que teòricament es defensen.
En aquest terreny més pròpiament «monetari», els catalans vivim des de fa temps, amb relació amb els espanyols i amb els bascos, en un terreny d'estupefacció contínua: com pot ser que a nosaltres, que sempre hem defensat la nostra identitat amb mètodes pacífics i amb la invocació constant al diàleg, l'Estat ens negui cada dia el pa i la sal d'una manera tan arbitrària (espoli fiscal, inversions en infraestructures, respecte per la nostra llengua i la nostra cultura, etc.) i, per contra, consenti des de fa tants anys als bascos un règim fiscal que és clarament discriminatori per al conjunt dels espanyols i que ara, amb les negociacions del pressupost, s'ha vist encara notablement incrementat amb noves propines i prebendes. Alguns hi veuen el preu a pagar després de tants anys de terrorisme; els altres, simplement, la convicció dels espanyols que el presumpte sobiranisme basc no és gaire de témer, perquè es fonamenta únicament en la retòrica i el simbolisme, però no atempta realment contra la unitat d'Espanya, al contrari del que passa amb el nacionalisme català, pacífic de mena però autènticament destructor de la pàtria sagrada.
Ara, doncs, més llenya al foc: més mal tracte per als catalans, més tracte de favor per als bascos, capaços de deixar-nos, un cop més, a l'estacada. I, a Madrid i també entre nosaltres, una veu soterrada dels nostres estimats unionistes que no paren de xiuxiuejar-nos a l'orella: veieu, els bascos sí que saben fer-ho bé; oblideu el vostre somni impossible i rendiu-vos amb armes i bagatges; només així, per la via de la submissió ben entesa, Espa-nya us farà el favor de tractar-vos amb més condescendència.
Queda, encara, una cua d'aquesta història que ja no tenim espai per comentar però que també mereixeria un altre article: veure votant junts, no sols el PP i el PNB, sinó també els diputats de Ciudadanos, aquells que sempre parlen del «cuponazo» basc. És allò dels estranys companys de llit que la política ajunta un dia rere l'altre...
