Ha de ser obra d'alguna mena de conjunció astral o quelcom semblant: si no, no sembla que pugui tenir cap explicació. Resulta que els igualadins ens hem passat dècades senceres lamentant la nul·la influència dels nostres polítics en les altes esferes del poder. Salvant alguna rara excepció, no hem estat presents en els llocs on es prenen les decisions importants, on es gestionen els grans pressupostos públics, on la presència personal pot inclinar la balança a favor nostre en algun assumpte d'interès general. Fora de Catalunya, els igualadins significatius remunten a l'època del general Pere Vives Vich o dels cacics de la família Godó, aviat farà cent anys. I en democràcia, que recordem, cap diputat al Congrés, cap senador, cap governador civil, cap eurodiputat. A Catalunya, cap conseller, cap secretari general d'algun partit. Gairebé un desert. I, de cop, com una confluència estranya que s'hagués activat justament en aquests temps de tanta tribulació per a Catalunya, vet aquí que han arribat al govern de la Generalitat dues conselleres (Alba Vergés i Àngels Chacón) i una altra consellera que està casada amb un igualadí (Laura Bor-ràs). Al congrés de Diputats, arriba per fi un representant nostre (Carolina Telechea). I al PDeCat, ara hi ha una portaveu igualadina (Maria Senserrich), com només ho havia estat abans Marina Llansana, a ERC. I, per si encara no fos prou, un setmanari igualadí ha llançat per quarta vegada la hipòtesi d'una possible arribada de Marc Castells a la presidència de la Diputació, on sí que ja n'hi ha dos precedents igualadins (1867 i 1982). De cop i volta, i bàsicament per la via femenina, tot sembla haver-se conjurat per acabar amb el malefici.
És, no cal dir-ho, una excel·lent notícia, que aquest diari ha destacat adequadament, al mateix temps que recordava que el Bages, que sí que ja ha tingut dos consellers, fa dotze anys que no aporta ningú al consell executiu. Si el diari en fa esment, és perquè tots tenim consciència de l'interès que té per a la nostra comunitat que conciutadans nostres siguin presents al govern de la Generalitat o a les cambres parlamentàries. I que, encara que sabem molt bé que aquestes persones tenen un marge de maniobra limitat, mai no es pot descartar un contacte personal, una informació discreta, una decisió, que de manera més o menys directa pugui donar una empenta a la concreció d'una mesura o una iniciativa que ajudi el nostre benestar col·lectiu.
A Igualada, com hem dit, el tomb polític ens ha pervingut per mitjà de dones joves, que en part s'han forjat a l'esfera municipal o parlamentària, allà on es formen la majoria dels càrrecs públics. No porten al seu darrere una llarga trajectòria, però això ja passa sovint, sobretot perquè en la política no acaba de funcionar la meritocràcia, sinó l'oportunitat de ser en el lloc oportú en el moment oportú. Després, si hi ha unes bases de capacitat i preparació, la mateixa pràctica de la responsabilitat pública constitueix una via de creixement impagable.
Cal convenir, d'altra banda, que aquests nous alts càrrecs arriben al seu lloc d'exercici en un moment polític certament complex i delicat. A Catalunya, per exemple, s'ha posat de manifest, fa ben poc, que el simple fet de ser fidel al compromís contret amb els electors pot portar fins a la presó i a l'exili. És, naturalment, una possibilitat que hauria semblat extrema en qualsevol democràcia com cal, però la degradació del sistema polític espanyol ens ha permès de veure i viure situacions que mai no hauríem pogut imaginar. Ben al contrari, esperem i desitgem per a les nostres conciutadanes una tasca de gestió eficaç i tranquil·la. Catalunya necessita servidors públics entregats i eficients i nosaltres, els qui coneixem les conselleres i diputades perquè són veïnes nostres, estem segurs que no hi hauran de plànyer res per fer-ho així. Que tinguin sort i encert!
