El Venanci es va jubilar anticipadament el febrer, envoltat de l'estimació dels seus companys, després d'haver treballat gairebé vint-i-sis anys de policia local a Manresa. Si en lloc de policia hagués estat actor i s'hagués presentat per fer un paper de dolent, segur que no hauria passat el càsting, bàsicament perquè el seu personatge no hauria estat creïble. I així s'ha passat el Venanci Cócera tots aquests anys fent de poli bo, perquè la seva cara és el mirall de la seva ànima i no hauria pogut ser el contrari. Però ja tenia ganes de penjar l'uniforme i sentir aquella satisfacció infinita de pensar que totes les hores del dia eren per a ell. Per a ell, la seva família, els seus amics, les seves coses... Per això vam poder quedar un dimecres al matí i passar-nos dues hores xerrant sense haver de mirar el rellotge. Tot fent-la petar vaig saber que la seva doble vida havia començat el 93, just un any després d'haver ingressat a la Policia Local de Manresa. Des de llavors, i fins fa poc en paral·lel a la seva ocupació oficial, el Venanci ha cantat i encara segueix cantant al Grup d'havaneres Cor de Catalunya que ell mateix va impulsar. És d'aquesta faceta de la seva vida de la qual guardo un record molt especial.

Fa ja una colla d'anys la meva amiga Carme S. tenia la seva mare ingressada a l'hospital en un estat irreversible. Eren uns dies durs per a ella i una tarda que vaig anar a fer-li companyia em va preguntar si sabia d'algú a qui pogués demanar un favor una mica delicat: «Saps que a la meva mare li agraden molt les havaneres i algun cop havia dit que li faria il·lusió que quan l'enterressin li cantessin La bella Lola -una havanera que portava el seu mateix nom. Tu coneixes algú que ho pogués fer?». I jo, és clar, vaig pensar immediatament en el Venanci. «Venanci, et truco per demanar-te un favor... si és que pot ser». Va quedar perplex, lògicament, perquè mai li havien demanat una cosa així. «Amb mi ja hi pots comptar, però ho he de demanar als meus companys». Va reclutar els dos altres cantants del grup, el Ramon Gamisans i l'Isidre Vilaseca, i un matí plujós de Carnestoltes, al cementiri de Manresa, just abans d'enterrar la Lola, la mare de la Carme, les seves tres veus van cantar a l'uníson... «Cuando en la playa, la bella Lola, su larga cola luciendo va...». I va ser l'havanera més trista que hagi sentit mai. Sé, perquè m'ho va dir ell mateix, que li va costar arribar al final. No sé si ell sap que aquell dia es va guanyar el meu afecte per sempre.