Amb el pitjor resultat del partit socialista, en unes eleccions generals, i sense tenir el secretari general de diputat al Congrés, es produeix un fet insòlit, que molts no creien possible, com és la presentació d'una moció de censura, de la qual surt com a president de Govern en Pedro Sánchez. No ho varen fer tan malament els pares de la Constitució quan varen fer possible un resultat com aquest, quaranta anys després de la seva aprovació. I és que són pocs els països en els quals aquesta via és factible. Aquí ha permès, en una acció ràpida, intel·ligent i destrament portada, un canvi de govern, en un moment realment necessari.
El moment és molt delicat, però molt oportú. La moció era obligada, ni que no hagués prosperat, perquè no es pot permetre que un partit de govern tingui centenars de persones encausades, a la presó, o a punt d'entrar-hi. Era tot un sistema corrupte que calia apartar de les funcions de govern, i donar-li temps per corregir les estructures i reobrir una nova etapa, totalment diferent, a la viscuda.
La corrupció ha de tenir càstig, i s'han d'implementar mesures, per fer-la cada vegada més difícil. La condició humana sempre comportarà defectes i efectes no desitjats, però el que no es pot consentir és no castigar durament els comportaments il·legals. També, el partit socialista i altres partits han tingut casos de corrupció, però una cosa és tenir una poma podrida, i una altra, tenir-hi tot el cistell.
Els partits més responsables i coherents han establert unes mesures molt dures per a aquelles persones que han comès delictes, fins al punt de fer-les plegar, quan el tribunal obre diligències, prèvies al judici. El que no pot ser és anar buscant i rebuscant excuses per no plegar, ni per no reconèixer actuacions impròpies d'un càrrec públic. Costa molt dimitir. Massa, com hem pogut veure, en multitud de casos. En aquesta ocasió, almenys s'ha produït un fet insòlit i històric. Un president de govern ha de plegar, i amb ell, tot el govern, en bloc. Un exemple a seguir en qualsevol altre lloc i moment.
I per aquelles ironies del destí, el nou president va prendre possessió del càrrec el mateix dia que ho va fer el Consell Executiu de la Generalitat. Un Consell efectiu, que ha permès reprendre les regnes de l'autogovern, i deixar enrere massa mesos d'intervenció estatal. Una intervenció obligada, per culpa d'unes actuacions del govern Puigdemont que varen vulnerar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i la Constitució. Qui cregui que la intervenció no era obligada, no ha entès el que és un estat de dret.
Som, doncs, en un moment radicalment diferent de l'imaginat poques setmanes enrere, amb bones perspectives si des de les dues bandes es comprèn què es pot fer i què no. La unilateralitat no té cap possibilitat, ni el retorn al guió del procés. Hi ha la mà estesa des del govern central, amb un president radicalment diferent de l'anterior, amb un partit al darrere que té ganes de facilitar una sortida digna i justa, a les justes reivindicacions, però sense cap possibilitat de trencar amb l'estat de dret. Si tothom té clares les regles de joc, es poden trobar enormes avantatges per retornar a una normalitat diferent de la que teníem. Precisament, el conflicte va iniciar-se per la falta de normalitat.
En la moció, hi ha hagut moviments i decisions, molt diferents dels duts a terme en el primer intent de govern socialista. L'entesa entre PNB-ERC-PDeCAT va ser decisiva per facilitar l'èxit de la moció. És lògic continuar per aquesta via de propostes i actuacions, destinades a buscar complicitats, per sortir d'un guió que no era factible. La legalitat catalana i espanyola no es pot vulnerar, si es vol construir un pròsper futur. Ara hi ha la gran oportunitat per refer els ponts trencats, i anar per les vies establertes. Ironies del destí, el mateix dia prenia possessió el nou president, i el nou Consell Executiu, un bon senyal, dels profunds canvis que veurem.
