L'exconsellera Clara Ponsatí, des del seu refugi d'Escòcia, ha aixecat onades en afirmar que en l'acceleració final de l'aposta independentista «jugàvem al pòquer i anàvem de farol». (En català exigent se'n diu «fer una catxa», però això només ho entendrien els lectors de Ferran Torrent). Un va de farol quan juga com si tingués més bones cartes de les que té en realitat. Només funciona si els altres s'ho empassen... i si cap dels contrincants no té cartes realment bones. Si jugues contra algú que té un pòquer d'asos, no hi ha farol que aguanti.
En els fets de setembre i octubre l'Estat tenia quatre asos: el legislatiu, l'executiu, el judicial i el mediàtic. Quatre cartes gua-nyadores alineades en perfecta sincronia per defensar juntes la unitat d'Espanya, sense dubtes ni vacil·lacions. En contra d'aquesta conjunció, què tenia a la mà el govern de Carles Puigdemont i els seus companys d'estat major del procés? Amb quines cartes defensava l'impuls enorme del Primer d'Octubre, que inflava les veles i constituïa una mena de mandat imperatiu indefugible? Per dir-ho a la manera catalana, «vuits i nous i cartes que no lliguen».
Un mandat inexcusable i la impossibilitat de dur-lo a terme: no és una situació per envejar-la. Segons l'exhaustiu relat que en va fer el diari Ara al cap de sis mesos, en la reunió del grup parlamentari de Junts pel Sí celebrada a Palau el dijous 26 d'octubre per explicar la decisió de convocar eleccions i descartar la DUI, Carme Forcadell va preguntar: «President, per què?», i Puigdemont va respondre: «perquè no tenim estructures d'Estat, ni control dels Mossos, ni cap suport internacional». Vuits i nous.
El farol era una opció estratègica, que consistia a mantenir l'aposta fins al final, amb l'esperança que Rajoy s'espantés i s'avingués a negociar una sortida per desactivar el conflicte, com ara un referèndum pactat. Però Rajoy coneixia les cartes i no es va empassar l'ham. A les pel·lícules diuen que a totes les partides de pòquer hi ha un passerell, i quan no saps identificar-lo vol dir que el passerell ets tu. Rajoy no l'era; no pas en aquesta partida. Avui l'independentisme no té pas més bones cartes que fa vuit mesos, però uns actors diferents s'asseuen a banda i banda de la taula. Les regles són les mateixes però les actituds poden variar. Sabem qui jugarà per la banda espanyola, i aquests dies tothom analitza els components del nou executiu. Però no podem estar segurs de qui prendrà les decisions per la banda catalana.
