13 de juny de 2018
13.06.2018

Per a mi què hi ha

13.06.2018 | 01:04

En èpoques de canvis de governs, sigui per l'alternança que s'ha produït a Madrid o per la recuperació a Barcelona, al voltant del nomenats per presidir-los es produeixen uns moviments a vegades quasi tel·lúrics o bé en forma de cops de colze entre els que volen col·locar-se als diferents nivells de les administracions. Des de ser ministre o conseller, en els rols que en van penjant, fins a arribar al darrer dels assessors nomenats a dit. Cal estar ben posicionat i moure's en la direcció correcta en el moment de la tria. Hi ha veritables professionals a encarar aquest repte de trobar cadira per al seu cul.

En el cas català, les excepcionals condicions en què s'ha produït la investidura presidencial, després de la destitució i processament de tot el govern previ a les eleccions, les giragonses en els nomenaments han hagut de passar per un sedàs previ: la restitució. I el cert és que no ha estat possible en la major part dels casos, sigui perquè als que calia reposar són fora, a la presó, o sigui perquè alguns han declinat la proposta. Més enllà d'aquestes circumstàncies dures per als que volen (o volien) governar el país i que ens tenen a tots pendents de la seva situació processal, s'està produint un fenomen creixent sobre el qual val la pena aturar-se. El major Trapero acaba de rebutjar tornar al seu càrrec que li oferia el President Torra. El seu imminent processament és la raó que ha adduït per declinar l'oferiment. És la mateixa que va donar de forma primerenca l'exconseller de Justícia Carles Mundó. Ell és un dels que ho han fet amb una derivada interessant. Al cap de pocs dies de sortir de la presó, el contractaven en un prestigiós despatx d'advocats, a on viurà més tranquil i probablement té un salari superior que el de conseller de la Generalitat.

I aquesta és la qüestió nova. Per a molts professionals ja no és atractiu ser alt càrrec públic. Fa uns anys, era una proposta no rebutjable, més o menys com entrar en un banc. En l'actualitat hi ha molts que ni ho consideren, ho declinen d'entrada o bé en marxen després d'haver-ho provat. És el cas de l'última delegada de la Generalitat a la Catalunya Central, Laura Vilagrà. Després d'obtenir aquesta responsabilitat i haver de passar per la destitució derivada del 155, ara ha dit que no. Ja treballa a Ampans i, segons ha declarat, el nou projecte professional la compensa molt més que tornar a ser la primera representant del Govern. Havia fet de la política la seva feina durant anys fins que ha dit prou. És una mostra clara de talent que fuig de l'administració cap a l'àmbit privat. Segurament la por a una imputació del jutge Llarena i tots els altres és un motiu de pes que pot ajudar a decidir-se però comença a ser hora de trencar alguns tabús: els sous i els reptes a l'administració són a vegades inferiors als que un bon professional pot obtenir en una empresa que el valori. I en el cas de l'exdelegada, conflueix amb el «factor Ampans». Una entitat del tercer sector que en lloc d'anar plorant per les cantonades i estar només pendent d'ajudes i subvencions que qualsevol buròcrata pot bloquejar, operen amb mentalitat empresarial, buscant aliances, fent projectes de restauració, de distribució, de vinicultura i a on hi hagi una oportunitat. Sense perdre de vista el seu objectiu central: la inclusió dels discapacitats i el seu benestar. No tinc res a veure amb ells, només en soc un observador extern, però veient tota la seva activitat i les persones potents que s'hi incorporen sense aturador, per a mi són uns dels models d'èxit empresarial més potent entre tots el que feinegem per aquí. Una opció per deixar enrere, qui vulgui, el tronat «Qué hay de lo mío».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema