Els nous governs de Catalunya i Espanya es veuran les cares aviat. Hi ha una remor general com de pregària perquè s'entenguin. Són molts i variats els interessos que aposten per una distensió. I a Madrid es pregunten quines concessions viables podrien desactivar l'independentisme. S'especula amb les seves causes i en com poden corregir-se per revertir-ne també l'efecte. Si ho miren així, s'equivoquen.

Diversos factors van catalitzar l'esclat de l'independentisme, però si no s'haguessin donat aquests, n'haurien estat uns altres. L'important és que el substrat existia, a punt d'emergir, i la raó no és altra que el relleu generacional dins el catalanisme. Està fent quaranta anys de moltes coses. Als ulls dels que van patir el franquisme de primera mà, l'autonomia del 1979 va constituir un avanç sideral, un progrés infinit, ja que el punt de partida era zero. Però els qui en aquells moments tenien entre vint i cinquanta anys, i constituïen la força motriu del canvi, ara en tenen entre seixanta i noranta. La majoria estan retirats. Dels que avui tenen entre vint i cinquanta anys, llavors la majoria encara no havien nascut, i els més grans, com a màxim, anaven a l'escola primària.

Aquestes persones van arribar a la consciència política amb el règim del 78 plenament instal·lat i amb una Catalunya autonòmica i estatutària. No tenen cap raó per comparar el present amb l'infern de la dictadura. Si de cas, comparen els seus somnis amb la realitat que viuen, que és la definida per l'Estatut, i si la troben insuficient i limitadora no pensen que fa molts anys encara era pitjor; pensen que podria ser molt millor. Aquest és el substrat de l'independentisme, com ho és d'altres sacsejades polítiques que qüestionen els fonaments de l'estat de coses, per bé o per mal.

El canvi d'horitzons és una característica pròpia de qualsevol relleu generacional. Gràcies, pares i avis, per dur-nos fins aquí, però no en tenim prou. Per això és molt improbable que l'independentisme deixi de ser hegemònic en el si del catalanisme. Fets com l'aplicació del 155 no porten aquesta gent a pensar que podria ser pitjor, sinó a ratificar-se en l'esgotament del sistema i la necessitat de capgirar-lo. Pedro Sánchez s'equivocarà si no entén aquesta realitat; val més que Miquel Iceta i Meritxell Batet li ho expliquin ben explicat, i que els escolti. Pot créixer, estancar-se o minvar, però el separatisme ha arribat per quedar-se i ser poderós durant una bona temporada.