Ja fa 50 anys d'aquell revolucionari i apassionant maig francès. Com passa el temps... Aleshores tenia 18 anys i recordo molt bé aquelles impressionants imatges . Fa uns dies vaig tenir l'ocasió de passejar per aquells històrics carrers del Barri Llatí (la Universitat de la Sorbona, el teatre Odéon...) i tornar a rememorar aquells fets. A l'ajuntament de París vaig poder contemplar l'exposició del reporter gràfic francès Gilles Caron. Una emotiva mostra fotogràfica d'aquelles importants mobilitzacions estudiantils i obreres.
Una revolta social iniciada pels estudiants a la qual també es va incorporar la classe treballadora. Durant unes setmanes van aconseguir paralitzar totalment el país amb una vaga general sense precedents secundada per 10 milions d'obrers. Una ambiciosa -i idíl·lica- revolució per canviar les obsoletes estructures del sistema i millorar les condicions laborals. Va ser l'inici dels moviments feministes, ecologistes, antimilitaristes...
Durant aquell any, però, van tenir lloc altres fets històrics que van determinar un «abans» i un «després». Ja res tornaria a ser igual. El jovent i els estudiants van ser els grans protagonistes d'aquell històric any en diversos indrets del món.
Als EUA van tenir lloc multitudinàries protestes contra la guer-ra del Vietnam. En aquella bogeria bèl·lica va tenir un ressò considerable la massacre perpetrada a l'aldea de My Lai. Soldats ianquis van violar nenes i dones vietnamites, van calar foc a les cases i van aniquilar tot el que va trobar. Segons les investigacions, hi van morir entre 350 i 500 persones civils, nens, dones, ancians...
A Txecoslovàquia, els joves reivindicaven un socialisme democràtic i la resposta dels vells soviètics va consistir a envair el país. Uns 200.000 soldats i 2.000 tancs van ocupar militarment el territori txec. Amb els aliats del Pacte de Varsòvia, van esclafar el somni txec d'una societat socialista sense autoritarismes. Els ciutadans/es txecs van plantar cara als tancs amb un cost de dotzenes de morts i centenars de ferits.
A Mèxic, les manifestacions en què es reclamaven reformes democràtiques van ser brutalment represaliades pel govern. El 2 d'octubre milers de persones estaven concentrades a la plaça de les Tres Cultures de la capital mexicana per escoltar els líders estudiantils quan de sobte la policia i l'exèrcit mexicà van encerclar-los i van disparar amb les seves armes. El resultat, més de 300 morts, centenars de ferits de gravetat, i centenars de persones detingudes.
Deu dies més tard de la matança, qualificada com un crim d'Estat, van inaugurar-se els XIX Jocs Olímpics, precisament a Ciutat de Mèxic. Aquells Jocs són recordats pels seus espectaculars rècords atlètics. Però també són recordats per la protesta protagonitzada per dos atletes afroamericans, Tommie Smith i John Carlos, guanyadors de les medalles d'or i de bronze respectivament en la prova dels 200 metres llisos. Durant la cerimònia de les medalles, mentre sonava pels altaveus de l'estadi l'himne dels EUA i s'enlairava la bandera, ambdós atletes van alçar el puny cobert amb un guant negre com a protesta per la segregació racial existent al seu país. Per aquest simbòlic gest, van ser vilipendiats, expulsats de l'equip olímpic i castigats a no poder participar en cap altra Olimpíada.
En aquell any 1968, Martin Luther King, activista pels drets civils, lluitador pacifista contra la discriminació racial, i guardonat amb el premi Nobel de la pau , va ser assassinat a Memphis. També va morir assassinat el senador Robert F. Kennedy en plena campanya d'eleccions primàries per a la presidència dels EUA. En Bobby era germà de l'expresident John F. Kennedy, assassinat també uns anys abans.
En el decurs del 1968 van succeir altres importants fets històrics. Han passat 50 anys i tots aquells ideals i principis revolucionaris continuen vigents. La lluita per aconseguir una societat més justa no té data de caducitat.
