A manca del nomenament oficial, una política molt jove, fins ara semiprofessional de la cosa pública, de vint-i-nou anys, dona i militant de partit, opta a la Delegació de la Generalitat a la Catalunya Central. En pot ser després que l'anterior hagi rebutjat la proposta de restitució. I poc després de prendre possessió, la seva àrea geogràfica de responsabilitat quedarà retallada: part de l'Anoia passarà al Penedès, vegueria de nova creació que li prendrà territori. En el càsting per trobar-la, la primera condició ha estat la militància partidària. Davant de les capacitats i les característiques requerides, la pertinença a ERC és condició sine qua non per passar el primer sedàs. Just o no, les condicions de les persones amb possibilitats queden en un segon pla, l'imprescindible és ser d'un partit. Del partit. A causa que actualment ens governa un bipartit (PDeCAT/JxC i ERC), es reparteixen les delegacions de la mateixa forma que fan amb les conselleries. En el nostre cas, pertoca als del símbol del triangle. És obvi (i potser lògic) que ser-ne militant permeti progressar en l'administració política. La moda de captar independents té riscos per a aquestes organitzacions, perquè són menys controlables. I si capgirem l'argument, es pot dir que la militància n'assegura el control i es premia l'obediència. A vegades, aquesta porta persones dòcils durant anys com Zapatero o Rajoy a ser els que passen a manar, amb els resultats coneguts (i soferts).

Els equilibris en la política sempre han estat molt importants i desperten el meu interès observador. L'Alba Camps, delegada in pectore, farà el seu pas a la política gran des de la seva mitja jornada actual a l'Ajuntament de Puig-reig cap a un despatx doble i un sou important. Sense haver complert els trenta, potser estem assistint al naixement d'una futura i primera consellera del Berguedà, rol que segueix inèdit després de més quaranta anys de restauració democràtica. Serà la segona persona d'aquesta comarca amb aquest càrrec amb l'inter-regne d'una altra dona del Bages. Sembla que les comarques menys identificades amb aquesta marca territorial central o qui escamotegen la capitalitat, Osona i Anoia, no comptem en aquesta distribució de noms.

Tenint en compte les distàncies tan curtes amb la capital de Catalunya, els ajustaments i l'obediència deguda dels delegats als membres del govern, sempre he dubtat de l'efectivitat d'aquest càrrec. Semblaria que la seva funció és aconseguir millores per al territori que representen i defensar-los davant d'altes instàncies, tot i que es corre el risc d'haver de fer el contrari, o sigui, justificar i aturar crítiques que puguin arribar als seus superiors i fer-ne d'escut. La mostra més clara de la seva discutible utilitat és que fins i tot en tenim una per la ciutat de Barcelona. Si en diem «delegació» i el nom fa la cosa, com a mínim caldria valorar si cal canviar-li el nom. En la nostra, es manté la cocapitalitat administrativa entre Manresa i Vic amb una solució salomònica per acontentar els polítics locals de cada cantó, decisió que crea un greuge als d'Igualada.

La pròxima política de més rang per les nostres contrades arriba amb un parell referències significatives. Emergeix des del municipalisme amb una llicenciatura en Sociologia reforçada amb un màster en Resolució de conflictes i promoció de la convivència. Ho podria aprofitar com a lema per a la pròxima campanya electoral. I parlant de lemes, ella afirma que el seu favorit és: «Els petits canvis són poderosos». M'ha portat una estona saber-ne l'autoria, fins que Google ha acudit al rescat. És del Capità Enciam. M'ha ben descol·locat.