Aquests romans» , una gran frase que mou al somriure i que, sovint, trobem en un dels còmics més llegits, a les nostres contrades, em refereixo a l'Astèrix i Obèlix : a aquest darrer, l'Obèlix, obès, bon jan, no gaire sobrat culturalment, li agrada deixar anar la frase quan els romans, poble invasor del seu país , fan trapelleries o queden ben atonyinats per ell mateix: «Estan bojos,...», a la vegada que ell en fa, de conductes i accions no esperades, i no considera que estigui boig. Aquesta frase, que ens acompanya i adoctrina de ben petits, la podem sentir, també sovint, en una cafeteria on la TV vomita una notícia relacionada amb qualsevol mena d'acte terrorista, sempre alguna persona propera de la barra o de qualsevol taula, amb un to de veu perquè la parròquia se n'assabenti, exclama : «Estan ben bojos,..:», no està gens malament per considerar-nos en una posició raonada.
Sempre, l'altre és el boig, per titllar els altres de bojos, cal partir de l'axioma que «jo no estic boig». Per què les conductes, siguin violentes, no explicables per les nostres raons o tan sols que no entenem, «nosaltres no ho faríem mai», són considerades bogeries? Pot ser que, pel sol fet de no entendre una conducta, ja la comet un boig. Si fem l'esforç de posar-nos, com dirien els anglesos, dins de les sabates de l'altre, podríem considerar les raons, i si, a més, intentem posar-nos dins el seu cap (i cervell) podríem esbrinar els raonaments lògics, dins la seva lògica, és clar, els seus valors i les bases per realitzar accions, evidentment, de difícil comprensió. La guerra santa o santa guerra de la gihad és un deure per als activistes, segurament amb fonaments, de fonamentalista, ben equivocats.
Podem considerar, en general, que les actituds, idees fanàtiques provoquen accions irracionals? Almenys per a les víctimes i potencials víctimes; el fanatisme marca una frontera ideològica entre els que opinen, i creuen estar en possessió de la, valgui la reiteració, vertadera veritat! Aquesta frontera marca una divisió encara més perversa, els bons i els dolents. Paradigma aplicable a diversos àmbits, fanàtics n'hi ha entre els hooligans del futbol, seguidors d'actors i actrius, conceptes nacionals (no em vull ficar en un jardí tal com està el pati de casa), vegans, seguidors de la Fiesta Nacional (però sí dels correbous?), i tants i tants altres exemples. A vegades ens comportem, i pensem, de manera binària, com els ordinadors. No havíem quedat que l'ordinador és una còpia, molt pobra, del nostre cervell?
Voler entendre l'altre no vol dir estar-hi d'acord, però sí que ens pot ajudar a combatre, de manera dialèctica, les opinions d'allò que no entenem, segurament ens farà més forts intel·lectualment parlant; parlar, l'altre aspecte complementari de badar. La por a allò que no entenem ens pot bloquejar tant que ens pot posar en tal estat d'alerta que ens violenti i, per tant, ens faci violents i ens faci perdre la raó, o és que quan no tenim arguments, a voltes, no cridem? Forma menor de la violència.
Badem, però amb criteri, si us plau.
