El ´Hamlet´ de Manrique exhibeix la seva força al Kursaal

ASSUMPTA PÉREZ MANRESA L'insigne William Shakespeare va tornar aquest cap de setmana a l'escenari del Kursaal gràcies a, de nou, Oriol Broggi, que a principi d'any va dirigir El rei Lear. En aquesta ocasió va ser Hamlet, i amb Julio Manrique com a príncep de Dinamarca encapçalant un repartiment d'autèntic luxe que van completar Aida de la Cruz, Carles Martínez, Carme Pla, Jordi Rico, David Verd i Ramon Vila.

La història de Hamlet ha esdevingut universal, com moltes altres del repertori del dramaturg anglès. De retorn a Dinamarca, el príncep es troba que el seu pare, el vell rei, ha mort i que l'oncle ha ocupat el seu tron i s'ha casat amb l'esposa del difunt. Hamlet és informat de les aparicions d'un espectre molt semblant al del rei traspassat, que li confessa com va ser assassinat pel seu germà amb un potent verí. Hamlet pren paraula de venjança i el seu pla d'acció és fer-se passar per boig per obtenir la veritat dels fets ocorreguts, en un desencadenament de noves morts i assassinats en els quals es veurà arrossegat l'entorn del jove príncep.

Sobre una bona base, Broggi s'ha permès llicències de direcció i vestuari i amb els personatges perquè la tragèdia sigui més propera a l'espectador actual. Realment, aquest Hamlet és un jove com qualsevol altre que actua i desencadena una successió de fets tràgics arran de la conjura política de l'oncle. El que realment Hamlet es planteja al conegut monòleg Ser o no ser, aquest és el dilema, no es basa possiblement en l'aparició d'un espectre patern, sinó en la batalla interna del protagonista: continuar amb una vida fàcil i acomodada o prendre partit en la política del país. Un país corrupte (Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca, diu un dels personatges) i en el qual Hamlet diposita les seves energies vitals.

Una nova versió de Hamlet que arriba amb un autèntic luxe d'actor: Julio Manrique. El seu Hamlet és una força escènica misteriosament atractiva: modulació i energia en un personatge que va creixent i creixent-se amb el desenvolupament dels fets. Un Manrique amb una presència escènica gran, generosa, que fa transcendir a la realitat humana els discursos literaris del text de Shakespeare i que aconsegueix que no arribi a l'espectador la icona sinó l'home, el Hamlet dèbil que s'enforteix. La seva aparent i fingida bogeria li va donant més lucidesa, malgrat que arriba un moment que els fets es precipiten com un cavall desbocat, sense poder-ho evitar (sacrifici unitari pel bé majoritari com és la mort d'Ofèlia, davant el desdeny de Hamlet). Un Manrique mereixedor de lloances i acompanyat, sense quedar-se enrere, d'un elenc de sis intèrprets que donen la rèplica al protagonista indiscutible d'un muntatge auster i on la força radica en el text i els personatges.

Sobta, però, la reacció d'una bona part dels assistents en la funció de dissabte, que van entorpir la sessió amb un enutjós concert d'expectoracions (se n'accepta un percentatge molt baix com a reals), telèfons encesos i gent alçant-se de les localitats. Fets que denoten una manca total de respecte cap a la majoria d'espectadors i un desinterès absolut per una feina interpretativa mereixedora de tots els elogis. Els actors van treballar sota una pressió innecessària de la platea.