MARC MARCÈ La Generalitat ha tingut molta sort: resulta que els manresans del segle XXI tenen les mateixes necessitats de transport que els carbons berguedans del segle XIX. Així, els enginyers i urbanistes no han hagut de buscar un nou traçat per on fer passar el tramvia i han pogut limitar-se a resseguir la petja del vell carrilet que anava de Manresa a Berga. És una afortunada coincidència. Però ben pensat: no és massa casualitat?

La presentació del projecte de tren-tram (tren i tramvia alhora) ens va permetre saber ahir dues coses: una, que no serà un tren-tramvia sinó que caldrà fer transbord per passar d'una línia a l'altra, de manera que no és tren-tram sinó tren+tram. La cosa perd molt. I una altra: el traçat per Manresa segueix gai-rebé exactament l'eliminat amb gran alegria fa quaranta anys. I no ho entenc.

Trobo que, per tal que a una ciutat li surtin a compte les aparatoses incomoditats que un tramvia pot generar en una trama de carrers estrets i tortuosos com la de Manresa cal que els beneficis que aporti compensin clarament els sacrificis. I perquè compensi, un projecte amb tan poca massa crítica de població com el del tren-tram ha de sumar avantatges per als pocs usuaris de la línia de Súria, per als pocs de Sallent, per als pocs de Sant Joan i avantatges per al transport urbà de Manresa. Els ramals de Súria, Sant Joan i Sallent són clars; no crec que el tren+tramvia generi cap cua de viatgers, però se li veu el sentit.

El que no trobo que en tingui és una línia que vol connectar els FGC amb la Renfe però no aprofita l'oportunitat per travessar la ciutat enllaçant punts de màxima densitat de població i circulació, sinó que l'envolta fugint de la gent i renunciant a articular, transformar creativament o corregir l'espai urbà. Hi deu haver un motiu. Jo no el sé veure.