Regió 7

El geni, hi neix o se´n fa?

Quina combinació de talent i esforç aconsegueix que alguns tinguin un desenvolupament excepcional en el seu camp?

23.10.2014 | 07:51
Albert Einstein, el científic més conegut i popular del segle passat
Albert Einstein, el científic més conegut i popular del segle passat

Francisco Jaime Pantín, mestre de pianistes, em va convidar fa uns mesos a un concert que feia la seva alumna de menys de 10 anys. «No només és la seva musicalitat, que és excepcional, i la seva constància i dedicació, és el cap, té un cap molt madur per la seva edat», em va comentar. Sempre hi va hagut nens prodigi per a la música i les matemàtiques, activitats que tenen un cert parentiu, i també per a la poesia. Però no per a la pintura o l'escultura. Em pregunto què fa que se sigui un geni. «Com s'arriba al Carnegie Hall?» És una pregunta típica en l'àmbit americà. La resposta és practicant. Retrata bé aquest món en el que el més important és l'esforç i la continuïtat. Tant és el talent, per això es diu que és la terra de les oportunitats. I en part així passa.

Quina combinació de talent i esforç aconsegueix que alguns tinguin un desenvolupament excepcional en el seu camp? Fa 20 anys, Ericsson, un psicòleg procedent de l'Institut Max Plank, va contestar amb un contundent article de 40 pàgines que el més important és la pràctica. Desmuntava la teoria de Galton, un matemàtic cosí germà de Darwin, fundador de l'eugenèsia, qui havia tractat de demostrar que el geni, que tant abundava en la seva família, era hereditari. Deia que per arribar a ser eminent es necessitava capacitat, zel i treball, però sobretot capacitat. Ericsson dóna més importància al zel i al treball.

Els millors atletes de fons tenen un percentatge més alt de músculs de resistència, els velocistes, en canvi, tenen més músculs de força i això, es creu, està determinat genèticament. Per analogia, la velocitat de transmissió nerviosa i el funcionament del cervell podrien estar determinats genèticament i això seria un determinant per al desenvolupament d'una professió intel·lectual. Si el rendiment escolar mesura la intel·ligència, poc es correlaciona amb l'èxit professional com tots hem pogut comprovar. De fet, amb matisos, hi ha una correlació de només el 20 % entre el rendiment en un test d'intel·ligència i l'èxit professional.

No hi ha dubte que certes característiques físiques estan determinades genèticament. Per exemple, l'alçada. Ningú pot arribar a ser més alt del que els seus gens li ho permeten, per molt que millori la dieta si aquest és el factor determinant. El medi facilita que es desenvolupi tota la potencialitat dels gens. Per aconseguir la màxima alçada, aquests gens s´han d'activar en el moment precís de la vida. Una combinació de quantitat, qualitat i moment que pot ser característic de cada individu. Hi ha nens que creixen més ràpid, però als 18 anys són sobrepassats pel més baix de la classe. El mateix pot passar amb els nens prodigi: acceleren la seva maduració, però molts arriben a un límit en què no progressen més o ho fan molt lentament. Aquesta falta de resposta a l'esforç dels descoratja i molts abandonen, com va fer Rimbaud, o es queden en una mediocritat avorrida.

Emprar com analogia l'alçada per tractar d'entendre la relació entre medi i herència en el rendiment mental pot ser inadequat, de la mateixa manera que que pot ser-ho fer servir com a exemple l'herència d'un patró de fibres musculars. Totes dues, alçada i músculs, són característiques ancestrals, mentre que la nostra ment és evolutivament més recent, crec que més imperfecta i més modelable pel medi. Potser aquest és el seu principal avantatge i alhora el seu principal inconvenient: per poder adaptar-se a un medi canviant, que és modificat en part per ella mateixa, ha de ser molt plàstica. Per aquest motiu l'herència és menys determinant.

Per arribar al Carnegie Hall, practicar amb un mètode adequat, en el moment precís del desenvolupament i amb la justa perseverança, potser és el més important. Quan l'ensenyament s'individualitza, s'aconsegueixen els millors resultats i, sobretot, s'aconse-gueix que els que a l'inici eren cognitivament menys dotats gairebé igualen els més dotats. Però no n'hi ha prou amb practicar i fer-ho amb bona tècnica, a més a més cal motivar amb realimentació, sense ella no es progressa.

L'aprenentatge és dur perquè no té més recompensa que el suposat mestratge que s'espera obtenir i els beneficis futurs que se n'obtingui. De mitjana, l'aprenentatge formal exigeix ??deu anys, just el temps de formar un metge. Per què alguns estudiants s'involucren més en aquest procés que altres? La resposta pot estar en els estímuls externs, dels pares i tutors, quan reconeixen els seus progressos i esperen d'ells grans resultats, i en els interns, que tenen a veure amb la perseverança, les emocions, característiques de la personalitat que poden tenir influència genètica. Què fa que se sigui un geni? Encara que un estudi recent atribueix als gens el 80% de l'èxit professional, jo m'atreveixo a dir que una bona tècnica d'aprenentatge adaptada a l'individu, complementada amb estímuls per assegurar la perseverança, és el més important.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Embaràs

Guia per a embarassades

redacció

 | 0

Et donem consells, t'ensenyem a fer massatges, t'expliquem què pots i no pots menjar...

 

Enllaços recomanats: Premis cinema