Expert en gestió del temps i en intel·ligència emocional, Gustavo Piera acaba de publicar «El arte de gestionar el tiempo», en què ens anima a emprendre noves accions, sortir del confort

Ha vist que sóc puntual? No li volia fer perdre el temps.

He, he. El temps és la nostra vida, per tant l’hem de respectar al màxim. El temps no existeix, simplement és allò que hem creat per mesurar la vida, per tant, el temps és la vida. Si perdem el temps, perdem la vida.

Intueixo que no li agrada la gent impuntual...

La gent impuntual és com la gent que fuma, no s’adona que està perdent vida. Si un es perjudica a si mateix, ja s’ho farà, però si és impuntual significa que no li importa la vida dels altres. O potser no és prou conscient que el temps és vida.

Aprofitant el temps viurem millor?

Miri, en 30 anys han passat per les meves mans unes 40.000 persones, i totes diuen que han après a gaudir més de la vida. Amb la tècnica adequada podem aconseguir tot el que ens proposem. No facis més coses per a l’empresa on treballes, fes-les per a la teva vida!

És formador, conferenciant, ‘coach’, escriptor i navegant! Té prou temps?

I tant, hi ha temps per a tot. El primer pas és saber què es vol, jo tot el que vull ho aconsegueixo. Un dia em vaig dir: m’agradaria travessar l’Atlàntic amb vaixell de vela. Vaig estar-ho organitzant quatre anys. Un bon dia vaig sortir de Gibraltar i al cap de 28 dies arribava a la Martinica. Després vaig estar sis mesos al Carib, d’illa en illa.

Això sí que és aprofitar el temps.

Navegar ensenya, perquè és com la vida. Quan hi ha una tempesta no pots fer res més que afrontar-la, no pots dir als núvols que marxin. Però saps que després sempre surt el sol. Qui té por no farà mai res, només diu fàstics de la seva mala sort. Això el mar no ho permet.

Em referia a viure al Carib.

Aaah [riu], la meva dona venia un cop al mes a veure’m.

No fos que tingués nova família.

He, he. Miri, no em crec la gent que diu que no té temps per fer alguna cosa. El dia té 24 hores per a tothom i hi ha gent que fa moltes coses i d’altra que no fa res. Els primers viuen la seva vida i els segons viuen la vida d’altres, no la seva. Si no agafes les regnes de la teva vida, les agafarà algú altre.

Però hi ha límits. A mi també m’agradaria viure mig any al Carib.

Doncs proposi-s’ho de debò. Això és com menjar-se un elefant: hi ha qui s’espanta, qui ho troba impossible. I hi ha qui se’n menja cada dia un trosset i al cap del temps se l’ha acabat. És senzill, però no és fàcil.