Carlos González és un dels pediatres de moda. Potser perquè les seves idees traspuen molt sentit comú.

-Als pares els hi ha parlat, entre d'altres assumptes d'alimentació infantil. Quines idees ha transmès en les seves conferències?

-Doncs per exemple que els nens mengen molt menys del que la gent imagina, és normal. Mai de la vida cal obligar a menjar al nen per cap concepte, de cap manera i amb cap mètode. Ja tenim a Espanya un 30% de nens amb obesitat, només faltaria que mengessin més encara. I que et pots estalviar molts problemes si des del primer moment, és a dir, des dels sis mesos, en comptes de donar-li al teu fill purés i farinetes especialment preparats i en comptes de ficar-li teva amb la cullera distraient-lo amb els "Teletubbies" doncs li dones menjar normal i corrent, el mateix que menges tu, i li deixes que l'agafi amb la mà i se l'emporti a la boca perquè mengi el que vulgui i el que no vulgui no.

-Però en la nostra cultura, mares i àvies han estat sempre propenses a "embotir" als nens.

-Les àvies no tant. Per exemple, no feien purés. Jo recordo quan la meva mare es va comprar una "minipimer", abans no hi havia i els nens menjàvem aliments tallats a trossets. I ara nens de tres anys estan menjant purés i si troben un trosset que s'ha quedat sense triturar els donen arcades i llavors ja no mengen en tot el dia. Això passa per haver-los donat purés molt de temps i arriba un moment en què al nen se li passa l'edat de començar a provar. Al final acaben menjant de tot, és clar, no hi ha cap nen de 13 anys que mengi puré, però el que hagués estat molt fàcil i ràpid amb sis o vuit mesos resulta que amb tres anys és difícil, el nen plora. I els mateixos pares que als nou mesos diuen "cal que el meu nen que mengi aquestes farinets" als tres anys es queixen de tenir ' "un nen tan gran menjant farinetes".

-Hem de fer cas al nen quan diu vull més o no vull més?

-Sense el menor gènere de dubtes. El nen és l'únic que sap el que necessita menjar, com qualsevol ésser viu. Un mosquit, quan té gana, pica. I té cervell de mosquit. Llavors, el teu fill clar que sap menjar, si fins i tot els musclos mengen.

-I com fem que mengin peix?

-A la majoria dels nens el peix no és el que més els hi agrada. Però no passa res. Els nens passen per etapes bastant típiques: durant els primers mesos ho proven tot, de fet mengen paper de diari, o van gatejant i li treuen les galetes al gos. Un nen que és capaç de menjar paper de diari també és capaç de menjar enciam. A partir de l'any o any i mig, segons el nen, típicament comencen a dir, això no m'agrada, no vull i arriben al menú infantil. Si demà arriba a dinar a casa teva un nen de vuit anys què prepares, bledes?

-Crec que no.

-No, faràs macarrons, perquè saps que els nens de vuit anys mengen macarrons, pollastre, patates fregides, flam. I bé, algun dia caldrà que provi les bledes, l'enciam o el peix, encara que no molt entusiasmats. I després tornen a canviar i cap a l'adolescència o una mica després tornen a menjar de tot. I quan obren un restaurant tailandès o vietnamita, la clientela no té 70 anys, en té 25. I després els de 50-60 anys són els que tornen una altra vegada "al que estic acostumat". Si a un nen el deixen en pau i no el pressionen, menjarà molts més macarrons que verdura, molt més pollastre que peix, però la majoria mengen una miqueta de verdura i peix. Si insisteixes el que aconsegueixes és que s'avorreixi per sempre i llavors és una qüestió d'odi a mort. I així s'aconsegueix que alguns no tornin a provar en la seva vida la verdura o el peix.

-Ha parlat també de l'autoritat de pares i mares. Quin és el seu punt de vista?

-S'ha de comprendre que tots els pares i mares tenim autoritat sobre els nens que és natural, inevitable i prové del fet que som més alts, més forts, més vells i tenim més experiència per saber el que cal fer. I sobretot prové de que els nostres fills ens estimen moltíssim i estan desitjant obeir. Els nens ens obeeixen gairebé contínuament, però cal ser conscient que l'obediència al 100% no es pot aconseguir, és impossible.

-I com actuar?

-Has d'entendre que hi ha coses més importants i altres menys importants. Les coses realment importants tothom sap fer-les. Deixaràs que el teu fill begui lleixiu, es tiri per la finestra o pegui a un altre nen? No. Però ningú té dubtes sobre això. No hi ha cap pare que es plantegi comprar-se un llibre sobre com posar límits als nens perquè quan vulguin beure lleixiu no sàpiga què fer. Com és possible que hi hagi gent plantejant-se com aprenc a posar límits?. Perquè no estàs parlant dels límits normals, que ja els sabies posar, sinó de límits que no són lògics, raonables, sinó que són només per demostrar qui mana aquí.

-Però de vegades els pares també estan pressionats.

-Els maregen molt amb aquest concepte que una vegada que li has donat un nen una ordre és important no cedir, no anar enrere perquè et pren el pèl, té superioritat. Això són bestieses. El que no cedia era Franco, els governs democràtics sí que cedeixen, tant els de dretes com els d'esquerres. Quan un govern democràtic creu imprescindible fer una determinada llei, la fa. Però et deixen manifestar-te, no et diuen "i tu calla, tu a mi no em repliquis". Això és el que diem els pares. Ara, hi ha altres coses que els governs pensaven fer però no creuen que siguin imprescindibles i diuen, d'acord, anàvem a fer això, però ens hem trobat protestes, manifestacions en contra, llavors tirem marxa enrere i no ho fem.

-I no hem passat d'un model en excés autoritari a un altre massa lax, que el nen fa el que vol?

-Pot haver algun, però realment hi ha molt pocs pares que deixin al nen que faci el que vulgui. I moltes vegades en realitat això no és permissivitat, això és passotisme. És a dir, és més fàcil deixar que el nen vegi la televisió durant hores que apagar-la i posar-me a jugar amb el meu fill, explicar-li un conte o portar-lo al parc a passejar. Quan veus pares que deixen veure el nen la televisió durant hores o que els regalen molts diners, els compren moltes joguines caríssimes a les quals el nen no fa ni cas o els hi compren molts dolços hi ha gent que diu, "estan consentint al nen i després surt un nen malcriat ". Però no l'estan consentint, estan passant de l'infant. Els que en realitat estan consentint l'infant, és a dir, donant-li el que necessita són els que apaguen la tele encara que s'hagi de perdre el partit de copa i es porten al nen als gronxadors. I això no malcria al nen ni li dóna problemes, sinó que demostra afecte i respecte cap al nen. No podem confondre les dues coses perquè després hi ha pares als que tenen atemorits: "No l'agafis en braços perquè es malcriarà". A veure, pots agafar el teu fill en braços tot el que vulguis, això no li fa cap mal.

-Què culpa tenen els "experts" en aquest tipus de creences?

-Tinc la sospita que molts experts han escrit el llibre mentre la seva dona criava al nen. I el que et diu l'expert no és el que està fent la seva dona amb el seu fill.

-Ha parlat també amb els professionals. Amb quines idees?

-Hem parlat de la importància de la posició del nen en prendre el pit, de les esquerdes, dels frens de la llengua que de vegades donen problemes en la lactància, de medicaments i lactància, el seguiment de les gràfiques de pes, que és un problema que porta a moltes famílies i cal comprendre que la meitat dels nens estan per sota de la mitjana. Per això es diu mitjana. I el 3% dels nens estan per sota del percentil 3, i són tan normals com els altres, no cal estar gras per ser normal.

-En lactància materna dóna la impressió que hem avançat bastant, no?

-Hi ha hagut un canvi profund en unes dècades. Hi ha cada vegada més nens que prenen el pit un any, dos i tres, cosa que fa 30 anys era impensable, era difícil passar d'un mes. Un cop superats els primers problemes que tenien les mares i que els portaven a abandonar la lactància rapidíssim ja no hi ha motius per a deixar-la.

-Hi ha problemes objectius que justifiquen deixar la lactància?

-Si, hi ha nens que no engreixen prou, mares que tenen esquerdes o dolor, però en gairebé tots els casos, amb l'assessorament correcte d'una persona amb experiència es podrien solucionar. També és veritat que no totes les dones tenen llet, hi ha pits que no funcionen, però no és el 30%.