FRANCESC VILAPRINYÓ / IGUALADA
L’Afganistan és un nom que ha estat habitual durant anys als nostres telenotícies, des de la invasió soviètica dels 80 fins a l’operació Llibertat Duradora, que l’entrevistada recorda que no és sinó «una altra guerra». Els habitants són de diverses ètnies (tadjiks, paixtus, hazares, uzbeks) i comparteixen l’orgull d’haver plantat cara a Alexandre el Gran, Geghis Khan, i també a la reina Victòria o la URSS de Brezhnev. És el seu fet diferencial. Èlia Susanna, antropòloga igualadina, ha viatjat allà per conèixer la seva experiència actual de democratització després d’un conflicte traumàtic.
Què porta una igualadina a l’Afganistan?
Feia molt temps que volia anar a l’Afganistan, una vegada van envair-lo el 2001. La meva recerca era entorn de processos de democratització en societats de postguerra, i l’Afganistan em permetia seguir un cas des del principi. Sempre m’havia atret l’Àsia, a més.
Quan va anar a l’Afganistan, com es va gestionar?
Aquest darrer estiu. Vaig contactar amb catalans que haguessin anat a l’Afganistan, entre els quals la Mònica Bernabé. Vaig parlar amb ella i em va explicar allò indispensable per viatjar a l’Afganistan. Allà la gent és molt pobra i un estranger és un blanc, no de la violència talibana perquè sí, si no que has de prendre mesures per evitar segrestos pels quals vul-guin un rescat: tenir un xofer, un allotjament segur... També vaig contactar amb una professora de la UB que era esposa del director del Centre nord-americà d’Estudis Afganesos. La Mònica també em va aconsellar com vestir-me, a posar-me el hijab.
El viatge va ser de Londres a Islamabad, i d’Islamabad a Kabul?
Sí, el problema és que jo no tenia visat pel Pakistan, i a Heathrow ja no em volien deixar volar. Al final, vaig poder marxar amb la condició de fer-me el visat en arribar allí. A Islamabad em vaig adonar que ja havia entrat en un altre món. Mentre m’esperava en una sala a part que fessin els tràmits, vaig obrir la motxilla i em vaig posar les robes per tapar-me, els bombatxos i el vel al cap. I llavors ja estava, ja no em distingia massa d’ells, perquè un cop ets a l’Afganistan, ells són també gent blanca, alguns fins i tot rossos.
Es notaven moltes mesures de seguretat a l’aeroport de Kabul?
Hi has d’anar a peu a partir de 500 metres abans d’entrar, et miren les maletes fora de l’edifici... Un occidental allà ja saben que ve a fer, amb un passaport de la Unió Europea tens molts privilegis. És injust que la teva vida valgui més que la dels altres. És així.
Quines eren les mesures que prenia personalment?
Ja tenia l’experiència de Guatemala, on em trobava rodejada de soldats darrere els cotxes i havia de ressaltar que coneixia tots els caps de la regió —cosa que era ben certa—, per remarcar que no era sola. Però si que feia quelcom que no era massa correcte, que era posar-me davant en els transports. En fi, però un antropòleg també va conreant el sentit comú: amb els vestits aconseguia més proximitat amb els afganesos.
I quins contactes hi havien allà?
El meu principal suport eren les Nacions Unides, que amb tots els seus defectes em dóna confiança i tenen guanyat un cert respecte. El cap de la regió central l’havia conegut de la mà de l’espòs de la professora de la UB, i ell es va preocupar per mi.
Han dit que en deu anys estarà resolt el conflicte i hi aniran turistes allà. Tan aviat?
Abans i tot. Em molesta que alguns de les ONG diguin que l’Afganistan és a l’Edat mitjana, això és un anàlisi molt simple. Jo no vaig dient que ajudo els afganesos, simplement transmeto informació. Les ONG a penes es movien de Kabul.
Com era el dia a dia?
Dos o tres dies de la setmana anava a les regions, a Capisa o al Panshir, amb els vehicles de l’ONU; la resta de dies em quedava a Kabul a fer històries de vida. En sortir de Kabul, amb les retencions, allí parat, és quan es passa més por. Durant els trajectes també hi ha perill, però per la insurrecció.
Com es diferencien?
Hi ha els senyors de la guerra, que no han de ser necessàriament talibans, sinó que són khans que se senten més segurs amb ells o que reben més mitjans d’ells.
El país està més bé ara, sense els talibans?
Els talibans tenen terroritzada la gent. Les dones eren tancades a les habitacions. Generen una por que fa que tothom calli. La meva tesi és veure com la cultura de la violència perverteix la democratització. Per la por.
Des de fora, sembla que mani la llei del més fort?
Això és fals, és un reduccionisme. Fa trenta anys que estan en guerra, qui no estaria així? Són apriorismes que fem des d’aquí, i no entenem coses intrínseques de la cultura afganesa, com el respecte a les dones o l’hospitalitat.
.jpg){kind=small}
Vídeos de TVM
