"Si ser conservador és fer el que Jesús vol a la seva església, encantat de ser-ho"

No he tingut encara gaire temps per fixar-me prioritats i objectius, i fins al dia de l'ordenació [12 de desembre] encara hi ha temps per pensar. El treball que tenim entre mans és tan gran que no podem pretendre fer-lo els primers 15 dies. Però el que sí que vull fer ja és trobar-me amb tots i cadascun dels capellans. Conèixer la seva situació personal, les seves il·lusions i dificultats i demanar-los que compto amb ells i necessito la seva ajuda perquè la tasca és de tots, no només és meva. En segon lloc, també vull trobar-me amb els consagrats, els religiosos, i després amb els nombrosos laics que estan compromesos amb la diòcesi.

Sembla, però, que des del final del mandat del bisbe Deig hi ha una certa desunió o malestar en un sector dels sacerdots. Té la voluntat de resoldre-ho?

Conec bé quin era l'estat del clergat, almenys els darrers quatre anys del bisbe Deig. I us puc assegurar que una part dels qui en aquests moments pensen que el pontificat del bisbe Traserra ha estat un temps de desunió, tenien la guerra cridada al bisbe Deig. Estaven empipats amb ell i li retreien algunes decisions que havia pres. Reitero que no eren tots però n'hi ha que no compartien moltes decisions pastorals del bisbe Antoni, tot i que potser compartien amb ell altres sensibilitats. Per tant, jo diria que ni el pontificat d'Antoni Deig va ser una bassa d'oli ni el del bisbe Jaume ha estat un divorci entre dues generacions.

Però no és cert que el bisbe Traserra ha confiat més en unes persones que en altres?

Això és veritat i, a vegades, aquest fet, ja sigui pel perfil que tenen, per l'edat o per la sensibilitat eclesial, pot ajudar a agradar més o menys a altres persones. Jo recordo mossèn Jordi Orobitg. Quan havia estat secretari del bisbe Deig, la gent es queixava d'ell perquè deien que ho remenava tot i era la mà dreta del senyor bisbe. Per tant, si fas memòria, sempre t'adones que si vas al davant sempre ets objecte de crítiques perquè no sempre fas el que vol tothom. En conclusió, jo vull intentar que tots els capellans se sentin valorats, que el presbiteri estigui unit i content (no sé si ho aconseguiré, però Déu ho vulgui).

Hi ha més d'un model d'Església i a vostè se l'ha encasellat dins l'ortodòxia del Vaticà. Creu que és aquest el perfil de bisbe que tindrà Solsona?

Més que models d'Església el que sí que hi ha són sensibilitats o línies diferents. Això és veritat. A mi m'han fet bisbe de tots els fidels de la diòcesi i el bisbe té una funció important, la comunió. Perquè, gràcies a Déu, a l'Església catòlica no hi cap tot, però hi cap molt. En allò que és fonamental hem d'estar tots d'acord, i en allò accidental, tothom pot tenir llibertat (això ho deia sant Agustí). Evidentment reconec el Papa com el nostre cap, aquell que hem d'escoltar, en comunió amb tots els bisbes. Això és ser conservador? Doncs encantat de la vida de ser-ho. Si ser conservador és voler fer el que Jesús vol a la seva església, doncs... Alegria, sóc conservador! Però també m'agrada veure la realitat, escoltar les persones i imaginar fórmules noves. Si això és ser innovador, progressista, amant de canvis... doncs perfecte. En aquesta diòcesi s'ha contractat persones laiques a temps complet però amb una remuneració que permet que una part de la dedicació sigui voluntària per dedicar-se a la catequesi, a treballar per arribar a les persones que no creuen, a ajudar amb la litúrgia... He promogut que aquestes persones puguin arribar a fer-nos aquest gran servei i remunerades. Això és ser progressista, contentíssim de ser-ho.

L'Església catòlica no està passant el seu millor moment a Catalunya ni a Europa en general. Creu que temes com el celibat o la presència de les dones s'han d'afrontar?

L'Església ha deixat molt clar els darrers anys que la vida celibatària per als sacerdots llatins és un valor a preservar. Ha fet un gran bé a l'Església i ha donat grans fruits de santedat. Malgrat que en aquests moments hi ha poques vocacions, hi continua havent molts homes que se senten cridats a una vida celibatària per dedicar-se completament a Déu. Jo estic d'acord amb el que diu l'Església i, a més a més, penso que no hi sortiríem guanyant si els sacerdots, dit col·loquialment, es poguessin casar: no tindríem més capellans i no tindríem un perfil sacerdotal tan recelós, lliure, pobre o tan evangèlic. Així doncs, primer per identificar-se més amb Jesús, que era celibatari, però també perquè els sacerdots que estaven casats, molt sovint s'aprofitaven dels beneficis eclesiàstics per a les seves necessitats familiars, defenso el celibat.

I el paper que han de jugar les dones dins l'Església?

Les dones a l'Església catòlica han tingut tantes possibilitats i han estat tan valorades que han pogut fer obres extraordinàries. És una equivocació pensar que el valor de la dona a l'Església depèn si accedeix al ministeri ordenat o no. Hi ha dones que sense ser capellans han fet coses extraordinàries a l'Església i ni han estat capellans, ni ho volien ser, ni ho necessitaven, com la mare Teresa de Calcuta o tantes santes que ni han estat sacerdots ni ho volien ser ni segurament haurien pogut fer el que han fet si ho haguessin estat.

Abans ha parlat de poques vocacions. Hi ha qui ha optat per portar sacerdots d'altres continents, s'ha plantejat fer-ho?

No ho descarto, però no tinc una fal·lera particular per fer-ho. Respecto tots els bisbes que ho han cercat, penso que davant la pobresa vocacional, per què no podem acceptar capellans o seminaristes que vinguin a fer el retorn de la missió que vam fer fa anys nosaltres. Però hi ha d'haver un discerniment molt acotat. Quan els missioners d'aquí marxaven cap a Amèrica o a l'Àfrica no hi havia ningú que anés a viure més bé, a aconseguir una posició social o a posar un peu a Europa perquè després pogués viure'n la família. Això, quan algú ve de l'Àfrica avui, no dic que sigui però podria ser una temptació forta. Conec capellans colombians del bisbat d'Urgell que són maquíssims però també em consta que n'hi ha no pas pocs dels que van venir que ho han acabat deixant.

Creu que es pot parlar d'una Església catalana?

La polèmica prové d'una qüestió teològica que no és fàcil d'explicar. D'Església n'hi ha una de sola: la de Crist, que es fa present a cada territori i s'hi encarna en les esglésies locals, que són les diòcesis. Per tant, aquest "de", només es pot aplicar a l'Església de Crist, i quan aquesta es fa present als territoris podem parlar de l'Església de Solsona o la de Tarragona. Per tant, no podem parlar de l'Església de Catalunya com tampoc de l'Església d'Espanya perquè no són diòcesis. Ara bé, hi ha un conjunt d'esglésies locals que culturalment i sociològicament tenen una identitat i en aquest sentit es pot parlar d'Església a Catalunya, a Espanya o a Europa.

Com se sent convivint amb altres religions dins el bisbat?

No he viscut altra Església que aquella que es fa a proposta de la gent que lliurement vulgui creure en Jesús. Per tant, per a mi no es fa estrany conviure amb els qui no creuen. La persona que en aquests moments està servint la casa epis-copal és musulmana, és la que reunia les millors característiques per fer la feina. Estic ben disposat al diàleg amb altres religions, sobretot amb altres confessions cristianes per intentar caminar cap a la unitat des de la nostra petita realitat. Ara bé, estic convençudíssim que Crist és l'únic salvador i és la veritat. Per tant, en tot aquest diàleg, cal intentar ajudar les persones que no coneixen ni reconeixen Jesucrist com a salvador de la Humanitat, que el descobreixin i per tant es converteixin al catolicisme. És difícil? Sí. És fonamentalista? No. Si jo tinc a les mans el que crec honestament que és la veritat que dóna resposta a tota persona, l'he d'oferir a tothom. I que aquella persona, lliurement, faci el que vulgui. Mai cap religió no ha de fer callar ningú, hi som per donar vida a les persones.