Entrevista Dani Sala, Núria Sala, Esther Miralles, directors del documental «emboscats»
ALOMA VILAMALA | SOLSONA
Com ha estat treballar amb una direcció a tres?
N.S.: no ens hem trepitjat, cada un de nosaltres tenia una funció clara: l'Esther com a historiadora, el Dani va anar a tots els rodatges i tenia una visió global, i jo em vaig encarregar del muntatge. Tot i això, en el moment de prendre decisions a vegades costava posar-nos d'acord: cadascú mirava per la seva banda, la part històrica, narrativa o estètica.
Per què us vau interessar pel tema dels emboscats?
D.S.: a partir de les col·laboracions que havíem tingut amb el Centre d'Estudis Lacetans, vam contactar amb Esther Miralles. Jordi Guixé, per la seva banda, va ser qui ens va animar i ens va fer veure que era una molt bona història. A partir d'aquí vam creure'ns el projecte i hi vam posar temps i diners, i d'un reportatge vam passar a la idea de fer un documental. La col·laboració de TV3 va ser clau per tirar endavant la idea i ens va obrir una porta molt gran a nivell de finançament.
Com s'ha treballat el documental a nivell narratiu i estètic?
N.S.: vam partir de la idea que l'espectador entri al bosc. Hi ha plans des d'aquest punt de vista, que l'ajuden a situar-se, a posar-se a la pell dels emboscats. El so de les petjades, els animals, la foscor, ens va donar un punt estètic i vivencial per a la cinta. També vam treballar la idea de l'entorn rural, del bosc, molt més que no pas la guerra, amb colors marronosos i fulles. Ha estat complicadíssim muntar amb tantes hores de material, i ens sap molt greu que hi hagi persones que no surtin.
Es fa justícia a una sèrie de persones que han quedat oblidades?
E.M.: sí que era un tema ignorat, però la nostra idea tampoc no és fer justícia, nosaltres no som ningú per fer-ne. Cada persona que el vegi ha de fer el seu judici, simplement se li expliquen uns fets i donem veu a uns testimonis.