"La II Guerra Mundial va ser la guerra secreta de Franco"

Doctor en Història per la Universitat de Barcelona i la Universitat de Sorbonne-Nouvelle de París, les investigacions de Guixé se centren en l'exili, la repressió franquista i les relacions internacionals. Ha estat cap de projectes del Memorial Democràtic de Catalunya. L'historiador va presentar fa uns quants dies el seu treball a l'Ajuntament de Solsona. I tal com explica al pròleg el prestigiós hispanista britànic Paul Preston, el treball de Guixé "omple un buit conceptual historiogràfic" en tractar la repressió exterior del règim franquista i analitzar "l'obsessió malaltissa del franquisme per perseguir els seus enemics republicans fins i tot fora de les seves fronteres".

Com es va gestar l'elaboració d'aquest treball de gairebé 500 pàgines?

Jo era a França fent la meva tesi doctoral, i remenant en els arxius vaig adonar-me que tenia a la meva disposició fonts documentals riquíssims referents a la repressió de l'exili espanyol a França. Han estat vuit anys de recerca i molts quilòmetres recorreguts per buscar informació en arxius ministerials, diplomàtics, policials i militars francesos, tant estatals com departamentals; però també he resseguit arxius catalans i espanyols (sobretot l'Arxiu Militar d'Àvila i el d'Alcalá de Henares). Tot i que el treball aporta algunes fonts orals, són poques.

La seva obra posa al descobert l'estreta relació entre França i l'Espanya de Franco.

Hi va haver molt poca col·laboració oficial, però molta col·laboració oficiosa. Tot i que les relacions van tenir anades i vingudes i alts i baixos, considero que França va ajudar més que no pas criticar l'Espanya franquista.

Quan es va iniciar aquesta cooperació?

L'any 1937 ja hi havia una xarxa organitzada d'espionatge a França; i que a l'inici era formada, sobretot, per voluntaris monàrquics conservadors que confiaven que el triomf militar de Franco comportaria el retorn del rei a Espanya. Però en aquesta xarxa també hi havia gent de la Lliga Regionalista (amb Cambó al capdavant) i del nacionalisme conservador basc, obsessionada per recuperar l'ordre i sense cap mena de tradició democràtica. El treball també documenta les col·laboracions de proximitat que es produïen als indrets fronterers, i que les portaven a terme voluntaris. Amb el pas dels anys, i amb l'ajuda de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, els serveis secrets de Franco es van professionalitzar.

A La República perseguida també posa en qüestió la pretesa neutralitat d'Espanya en la Segona Guerra Mundial.

Jo sempre dic que la Segona Guerra Mundial va ser la guerra secreta de Franco. A més a més de la División Azul hi va haver una estreta cooperació policial amb la Gestapo; sense oblidar el servei exterior de la Falange.

El més sorprenent és que les relacions del règim franquista amb la França alliberada no es trenquessin. Per què?

Per la guerra freda. Amb tot, el període que va dels anys 1946 al 1948 les relacions es refreden i França va tancar la frontera. Això va ser conseqüència del moviment de resistència antifeixista que va sorgir a França i que va coincidir amb un revifament del catalanisme a l'exili, que va comportar esdeveniments com l'organització dels Jocs Florals. Però l'any 1948 arriba la gran decepció i fa prendre consciència als exiliats que el règim de Franco anirà per llarg.

Què va passar?

Sobretot dues coses: d'una banda, es va reobrir la frontera entre Espanya i França; i d'altra banda, es va celebrar una reunió entre Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE) a l'exili, i l'aleshores líder de la URSS Ióssif Stalin, fet que va representar la fi de la lluita armada organitzada dels comunistes contra el franquisme. La resistència va quedar en mans de grups anarquistes dispersos i poc organitzats.

El seu treball sobre la col·laboració entre França i el franquisme s'ha de prendre com una obra definitiva?

No. No és un llibre tancat; al contrari, la investigació ha de continuar. Encara hi ha tants aspectes per estudiar!