L´avi Pujol va arribar a la Vall d´Ora el 1905 i va començar l´ofici de ferrer. L´any 1918 la pandèmia de grip s´emportà tothom qui estava al molí de Cal Guirre i el va deixar tot sol. «Va passar de mosso a director general» explica el Celestí Comaposada, el marit de la seva néta, la Dolors Pujol.
La parella formada per la Dolors Pujol i el Celestí Comaposada han estat activament presents en tot el procés de restauració dels molins i en la creació de l´Ecomuseu de la Vall d´Ora. També són els responsables de transportar als visitants al passat i endinsar-los en la història i la màgia que s´amaga darrere els molins.
L´ecomuseu està format per l´antiga escola de la Vall, que també reb el nom de l´Estudi, per ca l´Ambròs, que està situada just al costat i, a uns 500 metres hi ha cal Guirre. El recorregut que uneix els dos molins forma part del camí ral que anava des de Cardona a Gósol, passant per Sant Pere de Graudescales. Aquests camins, també anomenats reals, eren els camins públics principals abans de l´arribada de les carreteres.
L´escola, que en el seu dia acollia vint-i-quatre nens, estava guiada per la senyoreta de León, «enviada per posar els nanos a puesto», segons conten per la Vall, dins del terme municipal de Navès, i ben a prop de la serra de Busa.
La història de les persones
Josep Pujol, pare de la Dolors, era el moliner de Cal Guirre i Salvador Subirana, el de ca l´Ambrós. Ells dos van ser els últims moliners de la vall i van seguir al capdavant dels seus oficis fins als anys noranta, moment en què l´activitat ja no va donar més de si. «Tal com van quedar els molins els hem conservat, la història es va aturar aquí i l´hem respectat, és la nostra filosofia», explica Celestí Comaposada durant una visita guiada.
La història explicada a l´ecomuseu navesenc dibuixa la vida a les masies i els treballs de la gent que les habitava: moliners, fusters, ferrers, etc. Cal Guirre és un conjunt format pel molí, la serradora, la ferreria i la fusteria. Es tracta d´una agrupació restaurada i habilitada per a les visites, però que conserva tota l´ànima dels qui hi van viure. De fet, tant el molí com la serradora es poden veure en funcionament i la ferreria es conserva tal com era quan encara hi acollia el ferrer quan treballava.
A ca l´Ambrós també hi trobem una serradora i la sala de mòlta, dos espais amb llarga història, ja citats en la documentació escrita del segle XVI. Tots aquests oficis es van poder desenvolupar gràcies a dues coses: l´enginy de l´ésser humà per idear tots els engranatges que fan moure serres, molins i corretges, i la força hidràulica del riu Aigua d´Ora, que ho articula tot.
L´aigua, sempre present
Tant la força de l´aigua com la necessitat de moldre el blat per obtenir la farina, una activitat bàsica per a l´economia de subsistència, van afavorir que a la vall convisquéssin diferents conjunts moliners. Van arribar a ser fins a vuit molins els que aprofitaven la força del riu Aigua d´Ora al seu pas per l´actual terme municipal de Navès. Que d´aquests molins se´n conservin i se´n puguin visitar dos «no només és important per mantenir la història familiar, sinó la de tota la comarca», explica en Celestí Comaposada.
Conta la família que la serradora va ser la primera a caure en l´oblit i a partir dels anys vint la seva funció va ser bàsicament local. En canvi, els molins van durar fins al final, amb els seus moliners al capdavant. Avui en dia, gràcies a la memòria i a l´empenta dels seus descendents i de la comarca, tornen a fer farina.
