http://www.umanresa.cat/

Una exigència natural

Joan Freixanet es pregunta per què es permet a les companyies elèctriques actuar com actuen quan el mateix no es permetria en cap altre sector

09.12.2015 | 12:02
Una exigència natural

Imaginem un país en el que tota la població, si vol tenir dret a consumir llet en algun moment, ha de pagar 30 euros al mes, en consumeixi o no, al fabricant local.

Si a més en vol comprar un bric, ha de pagar el litre a un preu molt més alt que la població dels altres països del seu entorn per una llet que és exactament igual. Hi ha productors d´altres indrets que, veient l´oportunitat de negoci, han intentat oferir la seva llet en aquest país, però el govern ho ha impedit. També, alguns espavilats han provat de tenir les seves pròpies vaques, però els han multat per intrusisme en el sector i treballar sense llicència. A les empreses fabricants de llet d´aquest país se sap que hi treballen expolítics, exministres i expresidents sense cap experiència en el món de la ramaderia i que cobren sous molt més alts que als altres sectors. Justifiquen els alts preus i les condicions abusives dient que és molt car munyir les vaques, i que portar la llet casa per casa els costa més del que guanyen. Per això el govern els ha donat grans subvencions perquè puguin seguir funcionant, malgrat que cada any compten amb alts beneficis.

Com us podeu imaginar aquest país es diu Espanya i la llet que tothom paga obligatòriament és l´electricitat.

Algunes dades: Espanya és el quart estat en el que més es paga per l´electricitat de la Unió Europea (malgrat ser dels darrers en poder adquisitiu). 30 euros/mes encara que no s´encengui la llum, i pujant.

A Rússia, aproximadament quatre cops menys. No es paga pràcticament cap import fix per consum (i per cert no es cobra automàticament a través del banc, sinó que el consumidor és el que fa l´acte de pagar). Certament és un país en el que els salaris son més baixos. D´acord, però no quatre cops més baixos (de mitjana), sobretot en el cas de mà d´obra qualificada, que està a uns costos similars o fins i tot més alts (enginyers, directius amb experiència...). A Estats Units el cost és menys de la meitat, amb uns salaris de mitjana força més alts.

Certament aquests dos són països que tenen petroli. Però no és aquesta matèria prima que fa la diferència, ja que el seu preu s´ha enfonsat en el darrer any (ha passat a valdre menys de la meitat), i els preus del kilowatt han seguit pujant.

D´altra banda, els països de la Unió Europea no són precisament grans productors de petroli, i no obstant això, la gran majoria (24 de 28) tenen costos d´electricitat menors als de l´Estat espanyol.

Malgrat tot això, les companyies elèctriques encara tenen dèficit i l´estat (es a dir, els ciutadans) les ha de finançar. És a dir, que a unes factures inflades se li han de sumar les subvencions milionàries que reben. Vol dir que tenim unes de les elèctriques més ineficients del món. Em pregunto, es permetria això a algun altre sector? Per exemple, que de forma constant se´ns obligués a pagar cada mes 30 euros per la llet, en beguéssim o no, i que el seu cost fos dels més cars de la Unió Europea per un producte equivalent? O 30 euros/mes pel transport públic, encara que no l´utilitzéssim, i que quan se´ns acudís agafar l´autobús o el metro fos un dels més cars d´Europa.

Una gestió eficient de les empreses més grans de l´Estat i que ofereixen subministres de consum obligatori és necessària no només per al benestar dels ciutadans, sinó per a la competitivitat de les empreses. És, per tant també, un element que s´acaba traduint en la creació de llocs de treball, dels quals el nostre país va tan necessitat. Hauria de ser, doncs, una exigència natural de la nostra societat.

Joan Freixanet és profesor col·laborador dels estudis d´Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema