Mercè Rodoreda es va empipar molt amb Antoni Bernad (Barcelona, 1944) després d'una sessió de fotos en la qual la reputada escriptora, aleshores ja una senyora d'edat, fins i tot es va estirar a terra per complaure les ocurrències del retratista. Bernad recorda que l'editor Josep Maria Castellet el va trucar enfurismat per exigir-li que llencés el rodet, però ell va insistir en que li fessin arribar les còpies a l'autora de La plaça del diamant i, si no li feien el pes, es desfaria de tot el treball. Bernad havia sortit de la trobada convençut que havia anat molt bé, i la seva alegria es va confirmar quan Rodoreda, després de veure les instantànies positivades, en va quedar enamorada.

La vida d'Antoni Bernad és curulla d'anècdotes i de retrats. Un centenar de les fotografies que va fer a personatges de la vida política, social i cultural ocupen diverses sales del Palau Robert de Barcelona. Un projecte comissariat per l'artista Antoni Llena que es presenta com un llarg aparador ple de rostres capturats per l'objectiu de la càmera i per la mirada personal de Bernad.

«A l'Espanya grisa dels anys cinquanta, vaig descobrir en les revistes que arribava de fora una finestra oberta al món», explica Bernad: «Hi havia una alegria, un color i una vida diferents de les que aquí respiràvem. Van ser la meva escola, com també van ser-ho la literatura, el teatre, la pintura, la música i el cinema». La joia de la vida es reflecteix en els ulls, els somriures, els gestos divertits dels retratats, des de la vitalitat de Johan Cruyff a la seducció de Richard Gere, passant per les models a les quals el fotògraf plasmava per a campanyes de moda com si no semblessin anuncis de moda, segons les seves paraules.

«El meu treball sempre ha intentat transmetre un sentiment i una il·lusió», apunta Bernad, que durant mig segle de trajectòria professional «la meva obsessió per obtenir la perfecció m'ha obligat a començar de nou cada dia». Fins a 390 imatges donen testimoni d'aquest afany, en un recorregut que es culmina amb una entrevista audiovisual.

«He fugit de la frivolitat. He tractat amb el mateix respecte artistes, intel·lectuals i models», afirma. En to divertit, comenta també com a vegades feia desmaquillar les models després que pasessin per les mans dels professionals de la cosmètica. «Alguns s'enfadaven, altres no tant», indica. Però el seu objectiu era que les noies no perdessin naturalitat i amb aquest afany les retratava. Segurament per això va ser capaç de fer enfadar i, alhora, de convèncer algú tant exigent i de volta de tot com Mercè Rodoreda.