«Ha estat brutal». El vilanoví Carles Vico ha tornat de Groenlàndia després d´una experiència de supervivència extrema en què ha posat en joc la vida. Les mans encara estan adormides. A les puntes dels dits, uns vermells, marquen les temperatures tan baixes que va haver d´aguantar aquest home, a la vora del pol nord, després de caure en una de les esquerdes que s´han fet a la glacera, i haver de ser rescatat de la seva aventura per veïns de la població autòctona.

Vico volia una prova extrema per comprovar quin és el comportament de l´home no nadiu en un medi sever i per veure com respon la seva ment en un moment en què està en joc allò més vital. És cert que així ho explicava abans de sortir del Prat, però la realitat, la barreja de canvi climàtic amb un augment conjunt de les temperatures i un canvi server i inesperat de les condicions de l´indret a causa de l´afectació de la cua de l´huracà Àlex, va endurir molt més un repte que ell mateix ja havia dissenyat amb un alt grau de complexitat.

L´aventurer pretenia passar quatre dies perdut al mig d´un desert blanc i amb unes eines mínimes per poder superar la prova (un encenedor, un ganivet i una petita pala per fer-se el refugi diari sota la neu). Va fer una curta aclimatació amb la població inuit (esquimal) de Kulusuk (un poble de poc més de 200 habitants) i amb ells va sortir a caçar foques. En va menjar cuinada pels autòctons i la defineix com un plat bo, semblant al cérvol, i se´n va endur per alimentar-se durant quatre dies. Vico, que té un cos d´una persona atlètica i que fa preparació física, es va aprimar 7 quilos en 4 dies d´aventura.

Regió7 va parlar amb ell només arribar i les primeres impressions eren les d´un home que sabia que havia patit, que veia que el cos, mans i ronyons, no li responien, i que vivia amb una certa eufòria emocional el retorn amb els seus, que aquesta vegada han patit de valent davant les possibilitats reals de tenir un desenllaç fatal.

El clima, un problema

Esperava trobar temperatures de -30ºC i, en canvi, en alguns moments tenia el termòmetre en positiu. Però aquesta bonança és un problema en aquell país. Les grans masses glaçades s´han esquerdat i això dificulta, i molt, la vida. Als inuits els l´ha complicat perquè no poden caçar les foques, que és el seu principal negoci econòmic, però a l´expedicionari també li va dificultar l´aconseguir l´objectiu en gran manera. Els inuits no poden atrapar aquests animals, perquè el que feien era esperar amb una xarxa que les foques traguessin el cap per forats que ja tenien controlats i aleshores caçar-les. Ara hi ha tants forats i esquerdes que no sabem mai per on els poden sortir i el nombre d´exemplars caçats ha disminuït molt, segons explica el mateix Vico.

Aquest és un problema de la població autòctona, que posa en perill la continuïtat dels esquimals en aquest indret. La continuïtat del projecte de Vico la va trencar, però, un inesperat huracà, de fet la cua de l´anomenat huracà Àlex. El primer dia va iniciar l´aventura relativament bé, amb pluja enlloc de neu per l´alta temperatura. Però aquesta situació es va començar a complicar amb els forts vents, que van donar pas, entre el segon i el tercer dia, a una intensíssima nevada.

En aquest moments, i veient que els pronòstics encara eren més durs per a l´endemà, el grup de suport li va indicar que retornés. S´havia acabat l´aventura i calia salvar la vida.

Les condicions més dures possibles

Als peus hi tenia les masses de gel insegures i esquerdades i per caminar, la dificultat de fer-ho sobre un gruix d´130 centímetres de neu tova, inexplicablement neu tova, la qual cosa era una muralla, una lluita de David contra Goliat per obrir-se pas. En aquest tercer dia d´aventura, es va intentar fins a cinc vegades enlairar un helicòpter per anar a fer el rescat del vilanoví, però la feina va ser infructuosa. Impossible volar en aquelles condicions d´espessa boira, precipitació i vent.

L´aventura havia arribat al seu punt més dur. El caixa o faixa. El quart i darrer dia, l´objectiu de poder tornar al punt de partida va començar a ser secundari. Carles Vico va intentar dormir en una petita cova que es va construir (una mena d´iglú): una volta de parets de neu compactada i un petit espai central una mica més elevat perquè l´aigua del desgel de les parets no el mullés. Aquí es buscava una temperatura al voltant del 0ºC.

Des de la base li van indicar que havia d´intentar caminar uns 10 quilòmetres per trobar un zona de més fàcil accés i poder intentar novament el rescat amb l´helicòpter. Va iniciar el camí esgotador obrint-se pas entre aquest gruix de neu que li arribava al melic fins que en es va escolar per una esquerda de la capa de gel que no va poder advertir. Es va mullar pràcticament del tot i va haver de fer un esforç esgotador per poder sortir del forat, en un punt de forta corrent d´aigua. Va passar, segons explica, entre 15 i 20 minuts dins de l´aigua.

Quan va aconseguir sortir a l´exterior va començar una lluita contra el temps. Patia hipotèrmia, amb insensibilitat a les mans. Havia pogut menjar molt poc aquests dies, perquè alimentar-se de foca li produïa molta sensació de sed i l´aigua que tenia és la que aconseguia desfer posant-se una ampolla plena de gel al pit, per tal que la calor corporal la desfés. L´escassa hidratació i l´esforç van posar els ronyons de Vico en una situació límit, i va arribar a Vilanova amb una forta infecció, de la qual ara s´està restablint a base d´antibiòtics.

El cos va respondre a la hipotèrmia amb un fort tremolor. En aquells moments, que assegura que va viure amb certa serenor (tot i que «sóc de sang calenta i també vaig tenir moments de desesperació»), es va veure perdut i va ser ell el que va demanar ajut i el rescat. Sense helicòpter, a les 4 de la tarda li deien que sortien motos de neu al seu rescat. No va ser immediat. Des que van sortir, sobre les 5, ja de nit, van passar 7 hores. El van recollit cap a la mitjanit. L´espera era llarga i el risc cada cop més gran. Amb paper de vàter i el greix de la foca va intentar escalfar la roba molla, però va ser insuficient. I fins i tot va cremar roba seva per poder superar el moment.

El cos va deixar de combatre la hipotèrmia i va anar aturant el tremolor. La quietud muscular també li produïa una sensació cada cop més important d´abatiment. Va començar a sentir el soroll de les motos, però el silenci glacial feia que les endevinés encara lluny del lloc. Van arribar i els inuits li van oferir un te salvador.