La Creu Roja gestiona 200 places cada 6 mesos per a refugiats, unes 400 persones a l'any. És una xifra del moment, perquè l'entitat és conscient que si es complissin els compromisos dels governs dels estats europeus, aquesta xifra hauria de créixer. Enric Morist, igualadí, és el president de la Creu Roja a Catalunya i se sent amb capacitat d'ampliar l'acollida des de la seva entitat. I no és l'única que en fa. La Creu Roja té una àmplia presència territorial i, si cal, en una segona fase, la d'integració, hi podrà haver refugiats en tots els caps de comarca del país i en moltes poblacions on l'entitat hi té presència.

Un concert, una manifestació amb molta participació... Ha canviat alguna cosa en el tema de l'arribada de refugiats els darrers dies?

Hem donat a conèixer més el problema. Però la protesta anava molt dirigida a la política, i les decisions en política no són ràpides. S'ha evidenciat que dóna suport a l'acollida de refugiats, però jo crec que encara tenim feina per fer, que hem de convèncer bona part de la població, perquè jo no veig clara la majoria social.

Quines són les pors que té?

Hem de millorar el relat, segur, i hem de repetir moltes vegades que no deixarem abandonades les persones que ara ja reben ajuts. Si no, pot passar que hi hagi un volum important de catalans que donin suport a l'acollida i una altra part que hi vagin en contra. Hem de guanyar aquest relat, i el relat es guanya dient que estarem al costat de tothom qui pateix. També ens hem de posar al costat dels que no tenen habitatge, dels que acudeixen als bancs dels aliments. A vegades evitem uns debats que són els dels nostres veïns i es nostres famílies.

Una acció que necessita mà esquerra.

Ho hem de fer amb molta habilitat. Per exemple, no atorgarem habitatge social a les persones que arriben si hi ha llista d'espera, perquè no seria just. Tot ho hem d'anar articulant en grups petits. Hi ha poblacions que tenen problemes demogràfics, potser també és una oportunitat. De refugiats n'hi ha de molts orígens, amb molts oficis diferents, que vénen de llocs molt diferents els uns dels altres. Tenim enginyers que vivien en ciutats grans, però també pastors que vivien pràcticament en llocs aïllats del Pakistan. Potser aquest s'integrarà millor al Pont de Suert que a Cornellà. A Catalunya tenim una realitat molt diversa, amb possibilitat d'acollir en 400 municipis.

Em deia que la reacció dels governants no és ràpida, però la Creu Roja ha advertit un cert moviment del polític, una certa preocupació?

Nosaltres no som una organització de denúncia, però estem preocupats perquè no s'estan complint els compromisos adquirits. El compromís dels 17.000 que havien d'arribar a l'estat espanyol és del 2015, i no hi hem arribat ni de tros. Ara hi ha molts més refugiats i el problema és més gran. Però també és cert que en les darreres setmanes, i això és positiu, s'ha accelerat les arribades, però també hi ha hagut més pressió social. El canvi ha de venir perquè les persones que decideixen vegin que la societat ho vol, ho reclama. De tota manera, el relat no el tenim guanyat.

Quina arribada de refugiats hi hauria d'haver en aquests moments?

S'havia parlat de rebre entre 4.000 i 4.500 refugiats a Catalunya. Aquesta és una xifra que ens sembla bé. Amb arribada progressiva. Nosaltres sempre diem que el 2015 es van censar a Catalunya 117.000 estrangers. És clar que aquí hi ha des del que ve a fer un Erasmus fins al que es ve a jubilar, però en 117.000 hi ha de tot, i al nostra país no hi ha hagut cap drama. 4.000 és una xifra molt inferior però més que raonable perquè arribin i, com en la situació del 2015, que la població tingui la sensació que aquí no ha passat res. És clar que hi haurà casos difícils, però la majoria s'integraran sense cap mena de problema.

Ja va passar amb el conflicte de Bòsnia.

Per exemple. Però fins i tot amb l'última gran arribada d'immigrants entre els anys 90 i el 2000. Van arribar un milió de persones en 10 anys. És cert que venien en bona part perquè se'ls oferia feina, però no hi ha hagut problemes gaire greus. Catalunya pot assumir aquests 4.000 o 4.500 i jo crec que fins i tot més.

El país ho pot assumir, i la Creu Roja?

Tant de bo fos aquest el problema. Nosaltres estem ocupats en obrir nous centres d'acollida. És una bona ocupació, perquè vol dir que aniran arribant més refugiats. Nosaltres anirem fent, i allà on no arribi la Creu Roja, ho farà algú altre. Per sort a Catalunya hi ha moltes entitats. Els refugiats no són de ningú, tampoc de la Creu Roja. El país respondrà, segur. Mireu l'exemple de Berga: estem fent l'acollida nosaltres, però hi està participant molta gent, moltes entitats. I això és molt important. És la base de l'èxit.

Vau demanar voluntaris?

Sí, però vam tenir una sorpresa molt positiva. Es va fer una campanya molt directa i en dues setmanes vam tenir 90 sol·licituds de gent que volia ajudar. Gent que s'ofereix per acompanyar, per fer classes perquè aprenguin l'idioma, gent que són usuaris dels serveis socials municipals i que s'ofereixen per fer de traductor... 90 són molts per una ciutat com Berga. Jo crec que si a la gent li oferim la possibilitat d'ajudar, ho farà.

La Creu Roja se sent acompanyada en aquest procés?

Se sent acompanyada de molta gent. Treballem molt amb les administracions, també amb el Govern de Catalunya, i sentim que tenim el seu suport. Però nosaltres fem el nostre camí. Ens sentim estimats, acompanyats i reconeguts, això és segur. Però hem de treballar amb l'Ajuntament i amb els refugiats. Sobretot ens sentim molt acompanyats de la ciutadania. Nosaltres a Catalunya tenim 223.000 socis, això és una passada. I durant els darrers anys, coincidint amb la crisi, l'increment de socis no ha parat de créixer. I hi ha molta gent que se'ns apropa, encara que no són de la Creu Roja, perquè en aquest tema ens volen ajudar. Doncs, benvinguda.

Catalunya va viure una guerra el 36, i un exili el 39. Aquesta és una experiència que ha marcat la societat del nostre país?

Sí, sí. Aquest darrer any i mig ens hem dedicat a fer xerrades sobre refugiats i molta gent et diu: «això em recorda quan el meu pare (o el meu avi) m'explicava coses de la guerra». L'any 39, al voltant de 400.000 republicans van creuar la frontera al final de la guerra. Alguns van anar a França i després a Mèxic, on van ser molt ben acollits. Altres van anar a Argelers, que era un camp terrible. A Argelers, segons dades de la Creu Roja internacional, dels nadons que naixien, al cap de dos mesos, n'havien mort el 95 %. De fet, les mares ofegaven els fills perquè no morissin de gana. És literal, això. És molt dur, eh! Això és aquí al costat. Ara s'està fent la pel·lícula de la Maternitat d'Elna, que parla d'això i d'una infermera de la Creu Roja suïssa que va ser la creadora de la maternitat. Va salvar la vida a més de 600 nadons. Aquest projecte, amb diferències respecte a Argelers, és el que fem ara al Líban. Traiem dones embarassades de la zona de conflicte i les portem a un centre perquè puguin tenir fills. Ho fem amb el suport de la Generalitat.

Seguim amatents com a societat.

Això és bo. Si som un poble que recorda el que ha passat, entendrem millor el que estan passant els refugiats. De fet, només hem de parlar amb els nostres pares i avis. Si recordem, si ens expliquen com aquí també hi ha molta gent que va haver de marxar, ho entendrem millor. Això va ser una dificultat en el seu moment, en una dura postguerra, però ara ens enriqueix com a poble i nosaltres trobem aquesta sensibilitat.