La situació econòmica del Consorci de l'Alta Anoia no permet alegries en el pressupost i la solució política a la direcció de l'ens va suposar signar l'acomiadament d'una de les treballadores de què disposava. En principi, es va intentar justificar que era un acomiadament procedent per la situació econòmica que vivia la institució, però els arguments que van aportar van decaure en el moment que la causa va arribar als tribunals laborals.
Els representants legals del Consorci de l'Alta Anoia van decidir pactar la corresponent indemnització a la treballadora acomiadada, reconeixent que era improcedent, i no celebrar el judici. L'entorn de la treballadora ha explicat que els devia interessar poder estalviar-se explicacions sobre la situació econòmica de l'ens.
Primera presidenta amb sou
L'acomiadament va coincidir pràcticament en el temps amb la primera assignació de sou a un president de l'ens. La nova presidenta és Mireia Duran i Farrés, regidora a Veciana. Precisament, Duran i Antoni de Solà, alcalde de Pujalt, van ser els que van comunicar l'acomiadament. De Solà no està pròpiament dins dels òrgans de direcció del consorci, però, en canvi, va testimoniar l'adeu a la treballadora.
L'acomiadament improcedent suposa la destrucció d'un lloc de treball, «fet contrari al codi ètic de l'administració pública», segons han explicat de l'entorn de la treballadora acomiadada. L'administració pública no pot actuar amb criteris d'empresa privada i, com és el cas, els acomiadaments no es poden dur a terme amb els mateixos paràmetres.
L'acomiadament pretenia justificar un estalvi al voltant dels 30.000 euros anuals, però no es va reflectir en els pressupostos aprovats al mes d'abril. Com tampoc no consta en l'acta que es va redactar en el ple del 25 d'abril que la presidenta s'havia assignat un sou. El pressupost de personal no va reflectir un canvi notable en passar de 3 a 2 sous a la institució.
Sense mostrar els comptes
L'advocat de la treballadora acomiada, Francisco González Rabanal, destaca que «l'acomiadament de la treballadora, i en l'àmbit judicial després d'haver sol·licitat per les vies processals les corresponents proves documentals i testificals, la mateixa administració pública va reconèixer la improcedència de l'acomiadament, als efectes que no sortissin a la llum presumptes irregularitats que haurien posat en dubte la nova gestió de la presidenta de l'entitat demandada».
L'advocat també afegeix que l'administració pública, per llei, no pot acordar conflictes judicials, cosa que, segons aquest advocat, denota «la manca d'acreditació i l'absència de prova per justificar l'acomiadament de la treballadora».
González entén que l'acomiadament de la treballadora «s'ha instrumentalitzat per dotar la mateixa administració de més discrecionalitat i arbitrarietat en la despesa pública dedicada a les partides de personal o altres pròpies de l'administració».
