«El que més sorprèn és com la gent s'aparta l'una de l'altre i que quan algú estossega tothom fuig. A les botigues, es deixa un metre o metre i mig entre les persones i el meu pare, al forn, ahir es va trobar que la cua es feia fora de la botiga i també deixant espai; s'intenta evitar tot tipus de contacte», explica Oriol Torra, un igualadí de 42 anys que és entre les aproximadament 70.000 persones dels municipis d'Igualada, Òdena, Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí que des d'aquesta mitjanit passada estan aïllades de la resta de Catalunya per orde del departament d'Interior en una decisió dràstica per intentar contenir un brot de coronavirus que ja suma una seixantena de casos.

«Que ens confinarien era una notícia esperada i no va ser una sorpresa per ningú perquè cada dia hi ha més casos. Ahir al matí a Igualada ja se'n parlava molt, tot i que només com un rumor», afegeix Torra, que avui s'ha quedat a casa amb la seva dona i els seus tres fills.

La confirmació de la prohibició de poder entrar i sortir de la zona en quarantena la van conèixer a través de la televisió. Amb previsió, la seva família ja havien anat a comprar i comenta que si bé als supermercats faltava algun producte, el clima que regna entre la població és de calma. «Estem tranquils i, més que per nosaltres, patim per les persones grans i vulnerables», diu.

El brot s'ha estès ràpid. «Tothom coneix algú afectat. A l'escola dels nens es diu que hi ha un cas de coronavirus; a la feina un company té una germana que és infermera i fa dies que és a casa; un altre company té una amiga que també és a casa. Gairebé tots podem haver tingut un contacte amb un afectat», diu Torra. Ara bé, «no tenim por», insisteix, i apunta que el «neguit» és «per la idea de no poder sortir durant tants dies».

En el seu cas, organitzar-se per treballar des de casa no ha estat complicat. La seva empresa es dedica al sector de la informàtica i als serveis online i ja tenen contemplat en el seu dia a dia la possibilitat del teletreball. De fet, ahir ja ho va fer perquè ja no hi va haver escola i amb la seva dona van preferir ser ells i no els avis els qui es fessin càrrec dels tres fills. «Als meus pares els hem demanat que no surtin de casa i tot i que ens volien venir a veure els hem dit que no cal, que ja ens veurem», justifica.