15 de maig de 2020
15.05.2020
Regió7

Empleats d'una residència d'Igualada diuen que «no podíem fer derivacions a l'hospital»

Els treballadors del centre Pare Vilaseca s'expliquen en una carta oberta a la ciutat, que publiquem íntegrament

14.05.2020 | 22:52
Residència Pare Vilaseca d'Igualada |

En el moment en què les residències, que depenien de Treball, van passar a dependre de Salut, els geriàtrics «no podíem fer derivacions a l'hospital». Les treballadores del geriàtric Pare Vilaseca d'Igualada ho expliquen en una carta oberta que ahir van fer pública. El document explica «la greu situació» que s'ha viscut. Fonts del Consorci Sociosanitari han indicat que en aquests moments, aquell episodi està resolt.

La situació a les residències ha estat en els moments més punyents de la crisi sanitària per la Covid-19 molt dura, sobretot per aquesta impossibilitat de dur a terme la pràctica que sempre havien fet als centres geriàtrics, que és que quan veien que amb els mitjans propis no podien atendre sanitàriament els residents se'ls traslladava per ser atesos als hospitals. Persones grans, moltes emmalaltides, exposades al virus i sense les mesures necessàries han portat a situacions molt complicades en aquests centres. De fet, la fiscalia n'investiga més de 100 a l'Estat, i ha obert causa penal a una vintena llarga de centres catalans. Una, la de Consorts Guasch, a Capellades.

Els professionals del Consorci Sociosanitari d'Igualada (CSSI), entre els quals també hi ha els de la residència Pare Vilaseca, expliquen que el CSSI ha mantingut en funcionament la Residència Pare Vilaseca, els edificis Viu B amb residents confinats a casa i el Servei d'Atenció a Domicili amb els serveis essencials i imprescindibles, però admeten que el lloc on «s'ha patit» més ha estat a la residència.

Les treballadores afirmen que «tot i haver demanat en múltiples i reiterades ocasions al departament de Treball, Afers Socials i Famílies i al departament de Salut equips de protecció individual per al personal treballador (EPI) i proves PCR tant per als residents com per al personal, van arribar molt tard, ja que la prioritat la tenien els hospitals».

La protecció va arribar tard i els professionals asseguren que han viscut en el desconcert pels canvis sovintejats. «De sobte vam fer un tomb radical i vam passar a dependre del departament de Salut i les directrius van canviar», i aquesta transformació de ser un centre assistencial a convertir-se en un centre sanitari va ser radical. «En vam haver d'aprendre a una velocitat de vertigen, perquè en aquell moment tampoc podíem fer derivacions a l'hospital». Tenien el suport dels professionals mèdics i d'infermeria, però durant uns dies encara van tenir residents d'extrema gravetat als centres residencials.

Els treballadors descriuen que en aquell moment «la malaltia ja s'havia instal·lat al centre» i «no era una grip com ens deien, sinó una malaltia que ataca sense contemplacions i que, com hem vist, té molta més afectació en les persones grans», afegeixen.

Els canvis d'habitació dels residents, la deficient comunicació amb els familiars, la dolorosa situació emocional, són temes que les professionals posen sobre la taula. «Hem patit moltíssim. El desgast físic i emocional i els sentiments d'impotència i pèrdua de mica en mica s'han anat apoderant de tots nosaltres», asseguren. I afegeixen que «treballar amb els equips de protecció és dur i impersonal. La manca de contacte impedeix transmetre l'afecte que les persones grans necessiten. Amb els EPI, els avis no et reconeixen i els crea una angoixa que nosaltres hem hagut de saber solucionar, amb més dedicació i esforç, un per un, de mica en mica, pas a pas».

L'actual model «d'atenció centrada en la persona (ACP) per a les residències, que té per màxima procurar atendre els interessos i desitjos de la persona, va quedar en total abandó, perquè la màxima la dictava el virus», asseguren. Els treballadors aprofiten, també, per fer un agraïment a les moltes persones i empreses que han col·laborat aportant material quan ni els professionals ni els residents en tenien.

I també fan un agraïment a les famílies que han hagut de patir les situacions de l'emergència i la crisi sanitària. I ploren la mort d'una de les treballadores del centre, que citen en el document com a Antònia, que es va infectar en la pandèmia i no va poder superar la malaltia.

La carta oberta dels treballadors 

A continuació publiquem el text íntegre de la carta que han fet els treballadors del CSSI

Carta oberta dels professionals del Consorci Sociosanitari d'Igualada

"Davant la crisi del coronavirus que ens està afectant aquests darrers mesos, els professionals del Consorci Sociosanitari d'Igualada (CSSI) volem fer pública la greu situació que hem viscut.

Mentre ha durat el confinament de la població el CSSI ha mantingut en funcionament la Residència Pare Vilaseca, els edificis Viu B amb residents confinats a casa i el Servei d'Atenció a Domicili amb els serveis essencials i imprescindibles.

A la residència és on s'ha patit més, ja que tot i haver demanat en múltiples i reiterades ocasions al Departament de Treball, Afers Socials i Famílies i al Departament de Salut equips de protecció individual per al personal treballador (EPIs) i proves PCR tant per als residents com pel personal, aquests van arribar molt tard, ja que la prioritat la tenien els hospitals. De sobte vam fer un tomb radical i vam passar a dependre del Departament de Salut i les directrius van canviar. Passem d'un dia per l'altre de ser "socials" a "sanitaris". En vam haver d'aprendre a una velocitat de vertigen, doncs en aquell moment tampoc podíem fer derivacions a l'hospital.

La malaltia ja s'havia instal·lat al centre. No era una grip com ens deien, sinó una malaltia que ataca sense contemplacions i que, com hem vist, té molta més afectació en les persones grans.

Volem fer un agraïment a les institucions locals, empreses i particulars que ens han fet arribar material per poder realitzar la nostra feina amb la protecció adequada.

Hem patit moltíssim. El desgast físic i emocional i els sentiments d'impotència i pèrdua mica en mica s'han anat apoderant de tots nosaltres. Treballar amb els equips de protecció és dur i impersonal. La manca de contacte impedeix transmetre l'afecte que les persones grans necessiten. Amb els EPIs, els avis no et reconeixen i els crea una angoixa que nosaltres hem hagut de saber solucionar, amb més dedicació i esforç, un per un, mica en mica, pas a pas.

Transformar el centre per convertir-lo en "hospital" ha estat una tasca ingrata. Els protocols canviaven a diari i això generava desconcert. Vam organitzar les zones netes i brutes i vam sectoritzar la residència en les diferents unitats ja existents i separant i aïllant les persones positives de les negatives. L'actual model "d'atenció centrada a la persona" (ACP) que té per màxima procurar atendre els interessos i desitjos de la persona, va quedar en total abandó, doncs la màxima la dictava el virus.

Canviar a les persones de la seva habitació, ells en diuen "casa seva", a un altra, sense quasi tenir temps per donar-los explicacions que poguessin entendre, ha sigut una tasca àrdua i dolorosa. I el virus ens perseguia.

A l'inici de la pandèmia la comunicació externa a través de telèfon ens va desbordar, no podent-la oferir amb tota la fluïdesa necessària i com ens hagués agradat. Amb els dies ens van arribar les tauletes tàctils que van facilitar les videotrucades, millorant la comunicació entre els nostres avis/es i els seus familiars, fent que no fossin presoners de l´angoixa que comporta aquesta greu situació.

Hem perdut residents que han emmalaltit i han mort. Els professionals han acompanyat en el procés de final de vida a totes les persones per que no estiguessin sols/es, assumint, sense ser-ho, les tasques d'una unitat de cures pal·liatives de l'hospital amb tota la professionalitat que comporta. Des d'aquí volem enviar el nostre condol a totes aquestes famílies que malauradament no han pogut acomiadar-se com calia del seu familiar, doncs les visites estaven restringides.

Hem tingut companys/es que també han patit la malaltia i fins i tot hem sofert la pèrdua d'una companya de treball voluntariosa i entregada. Els professionals són les persones més exposades al contagi i ho seguiran essent.

Estem al peu del canó però també defallim a estones, som humans, però ens sobreposem cada dia per responsabilitat i per aconseguir que les persones que viuen a la residència amb nosaltres tornin a la normalitat.

La bona notícia és que un bon grup de residents no ha emmalaltit i ja tenim força persones que han guanyat la batalla contra el virus.

Volem fer un reconeixement a totes les persones que han confiat amb la nostra feina i ens han estimulat a continuar:

Gràcies a les famílies que han dipositat la seva confiança en nosaltres, que han entès la situació complexa del moment i que ens estan enviant ànims i força.
Dolor per als residents que hem perdut en el camí, però gràcies pel temps que hem pogut compartir amb ells i gaudir de les seves experiències.
Gràcies als companys i companyes que hi hem deixat la pell, perquè amb la seva dedicació i solidaritat abnegada, hem aconseguit que la majoria dels nostres avis encara estiguin amb nosaltres.
Tota la tristor i reconeixement per la nostra companya Antònia que ens ha deixat realitzant la seva feina fins el final.

I tot i que sabem que aquesta pandèmia no s'ha acabat, ens sentim segurs de persistir amb la força i el treball que calgui per vèncer-la".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook