21 de juny de 2020
21.06.2020
Regió7
Les vides darrere les xifres

Un comptable del tèxtil igualadí que gaudia de la jubilació

La família descriu Bernadí com un home molt comunicatiu i sociable, que tenia bona salut

20.06.2020 | 22:48
Li agradava molt la música: tenia una bona col·lecció de vinils

«En Miquel era el meu pare i era un home jubilat i feliç. La seva felicitat des que es va jubilar residia en les petites coses de cada dia: anar al gimnàs, trobar-se amb gent, cantar, xerrar, arribar a casa, menjar... i l'endemà tornar a fer el mateix, però amb l'alegria de qui suma un dia més». Així descriu Miquel Bernadí Simó el seu fill, també Miquel. Excomptable igualadí de 75 anys, va perdre la vida el 3 d'abril a causa de la covid-19.

Bernadí va néixer a Igualada el 18 de juny del 1944. Va treballar tota la vida com a comptable. Era dels històrics que van viure el boom de les fàbriques tèxtils a Igualada, «administratiu de la vella guàrdia», subratlla el seu fill. La relació amb el tèxtil ja li venia de família: el seu pare era adober. Treballava en el sector dels cuirs, també popular a Igualada.

De jove va conèixer Carme Llucià Botanch, nascuda a la Pobla de Claramunt fa 67 anys. La seva primera trobada va ser a l'antiga discoteca Jack London, a Vilanova del Camí. Un cop aparellats, ella va deixar el poble i van anar a viure a Igualada, on van construir una família a base d'esforç i treball.

Era un home molt comunicatiu. Li encantava relacionar-se amb la gent, «era d'aquelles persones amb qui no podies caminar més de deu passos sense que es trobés algun conegut amb qui fer-la petar», explica el seu fill, que sospita que «quan agafava la maleta cada dia per anar a jugar esquaix segur que era més aviat per trobar-se amb els amics que per fer grans sessions de fitnes».

Aficionat a la ràdio

Bernadí era amant de la ràdio. L'escoltava a totes hores i li agradava molt captar emissores d'altres llocs, sobretot de les antigues d'ona mitjana. També era un apassionat de la música. Amb els anys havia anat generant una bona col·lecció de vinils.

Bernadí cantava des de ben petit. Ho feia en tres corals diferents: la Llàntia, el cor de Santa Maria i el cor de gòspel del barri de Fàtima. «Si les setmanes fossin de vuit dies, encara n'hagués cantat en una quarta», assegura el seu fill. A la coral de veus masculines la Llàntia –que el 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi– hi va anar a espetegar per tradició familiar: hi havien cantat el seu avi i el seu pare, i també tiets, germans i cosins. A la foto (a la fila de dalt, al mig) s'hi veu ell abraçat pel seu germà.

Ara vivia tranquil, amb rutines felices i esperant fer algun viatget organitzat a l'estiu, gaudint de la salut que tenia. «Era el que més apreciava, cada Nadal m'escrivia una felicitació recordant que la salut de tots era més important que els regals», diu el seu fill. Malauradament, el que havia de ser l'habitual constipat fort de cada hivern es va complicar. Va ser durant la setmana tràgica d'Igualada, quan les ambulàncies anaven frenètiques amunt i avall, recorda el Miquel. No tenia ni tos ni febre, només «el pit carregat». Però va empitjorar ràpidament i se'l van haver d'endur, sedat, cap a l'Hospital General de Catalunya a Sant Cugat, perquè l'hospital d'Igualada estava ple.

Va estar ingressat 20 dies a l'UCI, durant els quals la Carme i el Miquel només van poder-ne seguir l'evolució amb les trucades dels metges. El dia abans de morir els van avisar i ella, equipada correctament, se'n va poder acomiadar. Bernadí volia un funeral ple de música i cants que no es va poder celebrar. «Ara ja no hi ha pressa. Quan sigui el moment ho farem tal com ell volia».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook