12 de octubre de 2020
12.10.2020
Regió7

«Unesco Igualada va començar amb una anècdota que hem anat conduint»

Miquel Segura és el president de l'associació anoienca, que té com a dos dels seus projectes principals els programes audiovisuals i la traducció de la revista El Correu

11.10.2020 | 22:59
Miquel Segura, a l'entrada de l'Ateneu Igualadí |

Miquel Segura és un igualadí apassionat del cinema i havia estat un dels impulsors del certamen de cinema amateur de la capital anoienca. En aquest món de producció «per amor» de cintes súper 8mm hi ha l'origen del fet que Igualada tingui un grup Unesco propi. La Unesco es va interessar per la feina del grup d'Igualada, i els igualadins van descobrir una entitat que treballa arreu del món, en molts projectes, però van posar la mirada en la protecció del patrimoni audiovisual. L'interès pel país i la llengua catalana els va dur a proposar la traducció de la revista El Correu de la Unesco en un idioma que no és entre els triats per la mateixa entitat. La traducció té paternitat igualadina.


A Igualada fan la traducció al català, una llengua que no és de les que fa servir de forma habitual la institució, de la revista oficial El Correu de la Unesco. No sé com definir la situació, sorprenent, estranya?

Sí, pot semblar estrany. Tot va començar amb una anècdota i un interès que vam anar reconduint de mica en mica.

I la ciutat segueix lligada al grup de la Unesco o bé costa trobar col·laboradors?

En aquests moments no s'hi afegeix pràcticament ningú. Costa molt. Hi ha molta feina i la gent potser no ho sap veure. Hem fet sessions per explicar-ho, també amb els polítics. Els expliquem els pros i els contres, i les coses bones que pot tenir per a nosaltres, també, però hauríem de poder arribar més a la ciutadania. Temes educatius, ciència, cultura, tot ha d'arribar a la societat. A la web es veu la quantitat de coses que es fan. Hi ha molts programes. Ara, per exemple, fan una campanya per salvar el que va quedar a Beirut. Potser són temes molt macros i els micros els hem de fer nosaltres.

Però mirar enrere i veure el paper que té el seu grup en la comunicació i l'audiovisual de la Unesco fa il·lusió?

Fa il·lusió, sí. Penses que potser podries haver fet més, però hem arribat fins aquí. La comissió espanyola ens respecta, hem fet força coses, treballem amb Andorra, i anem fent projectes.

El grup d'Unesco a Igualada neix pel cinema?

Va ser la Unesco la que ens va trobar a nosaltres inicialment. Fèiem un certamen de cinema amateur que el fèiem sota el paraigua del Club Natació, que en aquella època tenia un gran potencial i tenia seccions que no eren pròpiament la natació. Acollien el cinema amateur perquè tenien una sala per fer projeccions. A final de la trajectòria del cinema amateur, un dia vam rebre una carta de Federico Mayor Zaragoza, que era el director general de la Unesco. Estava interessat en el certamen i ens proposava que la Unesco el patrocinés. Li va interessar un dels nostres valors, la conservació del patrimoni fílmic. Això era a final del 80. A partir d'aquí, molts de nosaltres hem conegut la Unesco. Durant dos anys, la Unesco ens va donar suport.

I com passen del cinema amateur a ser una associació Unesco?

L'ameteurisme en el cinema es començava a complicar en els nostres últims anys. Avui, pràcticament ha desaparegut. També ens vam trobar que l'Ajuntament va deixar d'aportar bona part del seu suport al festival. L'últim any ens vam plantejar per què no creàvem una societat Unesco per mantenir el festival. El festival, pròpiament, va durar poc. Alguns no van sentir que haguessin de continuar a la Unesco, però alguns altres, i jo mateix, sí que hi vam voler ser.

Però l'Associació Unesco és un projecte que depassa el cinema?

La voluntat era que l'associació donés cabuda al festival. Però a partir d'aquí ens va interessar què feia la Unesco amb el món de l'audiovisual. Primer vam crear l'Associació Unesco d'Igualada, però vam entrar en contacte amb París i van sortir els primers treballs conjunts. El primer, un programa sobre la capacitació audiovisual dels pobles indígenes. Era un tema molt maco. Es tractava d'ensenyar les noves tecnologies a les comunitats indígenes perquè s'expliquessin. A partir d'aquí ens van proposar fer una reunió amb els indígenes a Igualada. I nosaltres vam proposar de fer-la conjuntament amb Andorra.

Va tenir continuïtat?

La Unesco va crear una web perquè el productor es pogués donar d'alta i entrar a la pàgina. Els productors hi podien penjar les seves produccions en baixa resolució. Després van venir col·laboracions amb el suport de l'Estat espanyol, però amb projecte dirigits des de París. Vam anar a diferents llocs, Nigèria, Mèxic... fins que es van acabar els fons. Aleshores ens van dir que s'acabava el projecte, però nosaltres els vam proposar de poder-nos quedar la marca i després de gestions es va concedir la Plataforma audiovisual a Igualada. El que fem ara és tot el que tingui a veure amb la Unesco des del món audiovisual.

Vostès, actualment, són uns facilitadors, diríem, perquè produccions que poden interessar a la Unesco arribin a les sales?

És bastant això. Fer possible que obres d'altres llocs es vegin a casa nostra si tenen interès de la Unesco. Ho vam fer amb Camino a la escuela, i ara ho fem amb una cinta xinesa. També donem un premi al festival Terres de Tortosa...

Unesco a Catalunya

La Unesco és un club d'estats, que tot ho condicionen, i que té una estructura feixuga. Però nosaltres hi tenim un foradet.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook