«Vivíem amb un servei organitzat i de cop i volta ens va caure una bomba que ho va capgirar tot, tot va volar pels aires, allò era el campi qui pugui», descriu Elisabet Descals, l'actual directora del Servei d'Atenció Primària (SAP) del Bages-Berguedà-Moianès. Fa un any, el coronavirus SARS-CoV-2 va irrompre de manera brutal a les nostres vides. La directora del SAP Bages-Berguedà-Moianès, la de l'Anoia i la d'Osona expliquen com de difícil va ser intentar combatre una pandèmia que els va agafar de sobte i sense tenir coneixement, ni de la malaltia, ni de les seves conseqüències, ni de les mesures que calia aplicar a l'hora de tractar els pacients infectats.
Un any després d'aquell atac sanitari inesperat, les directores comparteixen que s'hi va poder fer front perquè «s'hi va posar tothom», des del personal de la neteja fins al darrer director de CAP, descriu Carme Riera, directora del SAP Anoia. Però les van passar, elles i tots els professionals sanitaris, de tots colors. «Va ser brutal», sentencia Anna Moreta, directora del SAP Osona.
L'Anoia, Igualada, la Conca d'Òdena va ser el primer gran focus de la pandèmia durant els primers dies de març. El país va viure uns dies pendents del que passava a Igualada, a l'Hospital d'Igualada que no donava l'abast, i als pobles del voltant. Hi va haver l'índex més alt de mortalitat del país i encara avui arrossega aquelles xifres, tot i que en la segona i tercera onada el comportament del virus i el combat que n'han fet els professionals sanitaris han fet que les xifres ja fossin com la de bona part de Catalunya.
En un primer moment es va pensar que l'inici de la pandèmia es podia trobar a l'Hospital d'Igualada i es van fer estudis i seguiment. Carme Riera, però, assegura que repassades les dades, a primària es detecta un fort increment de casos de malalties que en aquell moment, quan aquí la covid encara era una gran desconeguda, es van identificar com a grip. I Riera assegura que el 26 de febrer hi ha una primera família que es pot dir que va estar infectada per coronavirus.
Però a principis de març, el virus no només havia arribat a la comarca, sinó que va penetrar a l'Hospital d'Igualada i la principal unitat per a l'atenció de malalts greus va entrar en una situació gairebé de col·lapse. Es va confinar la Conca d'Òdena de manera estricta, i es va mantenir el confinament més dur quan ja tothom s'havia de quedar a casa.
Aquells primers dies que relaten les tres metgesses és que arreu del territori de la Catalunya central la sensació era d'estar «desbordats», però com diu Elisabet Descals, també va ser l'hora de veure que «ens havíem d'espavilar, que ens havíem de reinventar». «A l'ICS se'ns diu que som lents, que ens costa canviar, i en aquesta pandèmia hem demostrat del que som capaços de fer a tots els nivells, en una situació d'extrema gravetat i extrema tensió», sentencia Carme Riera. «Sap greu el poc valor que es dona a l'atenció primària a l'hora d'explicar com hem abordat la pandèmia», afegeix la responsables de l'ICS a l'Anoia, perquè, argumenta, «se sent molt a parlar dels hospitals, que fan una feina molt important, però la majoria de pacients covid els atenem molt a primària».
Encara que la frase sigui un tòpic, «la realitat va superar la ficció».Anna Moreta, directora del SAP Osona, comenta que «al principi no ens imaginàvem que seria com ha estat. Primer, pensàvem que no arribaria el virus de la Xina, després que es quedaria a Itàlia, però quan ens va caure al damunt va ser d'una gran duresa». «Per més protocols de contingència, per més simulacres que haguéssim fet, s'haurien quedat curts respecte el que ens va arribar», afegeix Descals.
Ella mateixa admet que «no teníem la informació i fèiem el que podíem, o el que bonament sabíem". I com mostra un botó: Quan mancaven els equips de protecció, el coneguts EPI, «ens vam inventar uns EPI amb bosses de residus III, les grogues». Descals assegura que «ens vam reinventar en tot, vam assumir competències que no teníem, vam fer radiografia pulmonar, van revisar protocols, va incrementar de manera molt important l'atenció final de vida». I aquí va emergir el valor humà. Fossis d'on fossis, fossis de l'estament que fossis, tothom volia poder arribar a donar l'assistència a la ciutadania i ningú ho qüestionava».
D'aquella primera etapa, d'aquell caos i aquella lluita, se'n va aprendre molt, i la segona i tercera fase no han afectat tant.
La covid ha deixat la seva petjada en molts dels professionals de la sanitat. Elisabet Descals explica que «hi ha qui ha agafat la covid, qui no l'ha agafat i que no l'ha agafat però l'ha patit. L'estrès emocional ha estat molt important en molt àmbits». «En alguns que poden semblar senzills com seure en una cadira i pensar que abans hi ha passat un cas de covid. Això crea sensació d'angoixa, d'incertesa, d'estrès. O pensar que potser passo per darrera d'algú, respiro el mateix aire i l'enganxo. No sabies a què t'enfrontaves».
I Carme Riera creu que «hi ha hagut molt d'impacte emocional», amb els professionals i amb els pacients. «La sensació és que al principi, per inconsciència, ens hi vam abocar tots i no ens vam plantejar què no fèiem», i molts professionals van caure malalts. «Però no hi vèiem opció», rebla. La magnitud de la tragèdia era tan gran que les funeràries de l'Anoia van acabar els certificats de defunció.
